La miopia europea
No deixa de sorprendre l’obstinació a mantenir-se fidels a un enfocament que ha demostrat àmpliament les seves limitacions
Pocs dubtes hi poden haver sobre la imatge que a les cancelleries europees hi ha sobre una regió tan desconeguda com el Sahel. Una denominació que en la seva màxima extensió comprèn el territori dels països que s’ubiquen entre el desert del Sàhara i la sabana africana –més de 6.000 quilòmetres entre l’Atlàntic i l’Índic–, i que en termes més habituals se circumscriu al denominat G5 –Sahel-Burkina Faso, Txad, Mali, Mauritània i Níger–. En qualsevol de les seves dues accepcions el Sahel és percebut com una creixent amenaça, especialment destacada pel que fa als fluxos migratoris descontrolats i al terrorisme gihadista.
Sense negar en cap cas que les dues qüestions són ben reals, resulta immediat comprovar que aquest generalitzat judici va acompanyat de dues omissions clamoroses. D’una banda, semblaria que la pèssima situació en la qual es troben aquests països és un fenomen natural, una espècie de condemna divina que els obliga a ser estats fràgils, mal governats i incapaços de satisfer les necessitats bàsiques de la immensa majoria dels seus pobladors. Com si això no fos en bona mesura el resultat d’una realitat històrica i actual que porta a identificar les principals potències colonitzadores europees com a corresponsables d’això. Al cap i a la fi van ser elles les que en gran manera van decidir quines serien les fronteres d’aquests nous països, i van trastocar la vida de les comunitats allà assentades, les que en van explotar els recursos sense atendre les necessitats o expectatives de les seves poblacions i les que, des de la descolonització fins avui, han optat per donar suport a governants que els han servit per consolidar un statu quo favorable als seus interessos, al marge de si comparteixen o no els valors i principis que se solen adduir com a guies d’actuacions públiques (tantes vegades desmentits a la pràctica).
D’altra banda, no deixa de sorprendre l’obstinació a mantenir-se fidels a un enfocament que ha demostrat les seves limitacions en la mesura que no ha aconseguit ni estabilitzar la situació interna de la pràctica totalitat d’aquests països, ni, molt menys, accelerar-ne el desenvolupament. Un enfocament bàsicament securitari que, més enllà de les proclames tan benintencionades com freqüentment buides de contingut, atorga el protagonisme gairebé exclusiu als instruments militars, i reforça les capacitats de les forces locals (no massa compromeses amb el respecte dels drets humans) i desplega ocasionalment contingents propis, com si no estigués clar a hores d’ara que per molt bé que ho facin està fora del seu abast atendre les causes estructurals que expliquen el subdesenvolupament i la inseguretat regnants.
Hi ha els exemples del pèssim balanç de les operacions militars Serval, Barkhane i Takuba, així com l’expulsió de les tropes franceses de Mali i de Burkina Faso per deixar clar que, junt amb un creixent sentiment antioccidental –alimentat per tants errors comesos al llarg dels anys i aprofitat ara per actors tan prominents com la Xina i Rússia–, els desplegaments militars i el suport a unes forces locals que acaben produint més violacions dels drets humans i més víctimes mortals que els mateixos gihadistes no poden, per si sols, resoldre els greus problemes d’aquests països.
Només el curtterminisme més miop i l’invariable afany per mantenir tant sí com no un statu quo del qual (juntament amb els EUA) som els principals beneficiaris expliquen la insistència en l’error. I és que avui continua sense entreveure’s el grau de voluntat política necessari per optar per una via alternativa que combini l’esforç sostingut de llarg termini, el multilateralisme i la multidimensionalitat. Una via presidida per la coherència de polítiques, que assumeixi que no hi ha dreceres securitàries per atendre les arrels dels problemes socials, polítics, econòmics i de seguretat que impedeixen portar una vida digna a la majoria dels seus habitants. Ni l’educació ni la creació d’ocupació per a una població extremadament jove, ni la legitimitat dels governs, ni el ple respecte dels drets humans, ni la provisió de serveis públics universals, ni la seguretat humana s’aconseguiran mai per via militar.
I si no n’hi ha prou amb les exigències ètiques i de justícia per encarar aquesta tasca, encara ens quedaria per apel·lar al pur egoisme intel·ligent, entenent finalment que el seu desenvolupament i la seva seguretat redunda directament en el nostre benestar i en la nostra seguretat.
■