Risto té raó

Tant l’ostentació impúdica del dolor per la mort del fill com el mercadeig de tota la història del naixement de la filla/neta d’Ana Obregón em semblen un festival pornogràfic.

No hauria de resultar tan simple ni tan fàcil tenir una posició ferma sobre el motiu central de l’escàndol que recorre l’opinió pública, perquè la complexitat del tema –que barreja sentiments, necessitats, drets i infància– s’hauria de plantejar en termes grisos, i no en blanc i negre. A més, hi ha l’espinosa qüestió de la gestació subrogada, que tampoc es pot resoldre amb plantejaments maximalistes que, partint de l’excés ideològic, anul·len tots els matisos. En tot cas, davant el dubte, hauríem d’inclinar-nos per defensar el dret de tothom a cercar la felicitat, i a fer el que cregui oportú per aconseguir-la, sempre dins dels paràmetres legalment establers.

Així doncs, ¿és lògic i cabal tenir un fill als 68 anys? Depèn de tantes circumstàncies, que les respostes només serveixen per cada cas. Recursos econòmics, dimensió familiar, estabilitat emocional, entorn..., totes les variables incideixen de manera tan considerable en el fet concret, que la resposta genèrica és impossible. Certament depèn, i en el depèn hi ha un món de possibilitats. Personalment no sóc capaç, doncs, de saber si la decisió d’Ana Obregón, que és la que ha obert un gran debat públic, és assenyada o forassenyada, justament perquè desconec les circumstàncies que la rodegen. Tot i així, reconec que em resulta molt tortuós tot això de l’homenatge al fill mort a través d’una filla nascuda per subrogació, per bé que en qüestions de dolors i emocions és millor no jutjar ningú. Al capdavall, cadascú recús els traumes més profunds com bonament pot i, en tot cas, mai hauria de ser una mala notícia el naixement d’una criatura. ¿Però cal fer de tota aquesta vidriòlica història una tragicomèdia pública?

El mercat del morbo

Perquè aquest és el tema, l’exhibició i mercadeig que s’ha fet de tot plegat, amb xifres absolutament indecents, i és aquí on algunes crítiques, com les formulades per Risto Mejide, resulten pertinents i necessàries. Tant l’ostentació impúdica del dolor per la mort del fill com la comercialització de tota la història del naixement de la filla/neta, amb el lacrimogen afegit de l’homenatge a la persona morta, em sembla un festival pornogràfic que, literalment, s’alimenta del negoci que genera el dolor. Risto ho va assenyalar amb molta contundència: «Si el mercat del morbo segueix rendibilitzant la desgràcia aliena, si paga aquestes quantitats ingents de diner és perquè pot, perquè se’l deixa, i així segueix, atipant-se sempre amb els més febles –de manera anímica i psicològica– a cop d’exclusiva». I, com bé diu, per més que la responsable de comercialitzar el dolor és la persona que dona l’exclusiva, també n’és l’esglaó més vulnerable, de manera que la diana cal posar-la en la indústria que aprofita aquestes circumstàncies de vulnerabilitat per enriquir-se amb la morbositat de la gent.

En aquest sentit resulta sanador el capteniment d’Alessandro Lecquio, el pare/avi de tota aquesta història, que ha assegurat que es va imposar el silenci públic quan va morir el fill, i que li causa un dolor intens veure que a cada segon parlen d’ell a la televisió: «Em produeix tristesa i ràbia que el meu fill sigui el protagonista de l’actualitat». És a dir, se li ha negat el recolliment respectuós i solemne que ha d’acompanyar el dol.

Ans al contrari, aquest xicot mort es passeja per televisions i revistes dia rere altre: els seus sentiments abans de morir, els seus escrits, els desigs, la mare mostrant una nova vida com a tribut, la gestació subrogada, els centenars de milers d’euros de la portada... I al bell mig del festival, tota mena de debats esbudellant les voluntats del noi mort, l’estat anímic de la seva mare, la situació legal del nadó, qui en tindrà cura, com es farà, com quedarà el testament..., fent caixa dia a dia gràcies a la més abjecta morbositat.

¿Per què existeix el negoci del dolor aliè? Perquè és lucratiu, perquè el producte es compra, perquè hi ha milions de persones que s’aferren a la televisió cercant quina cara té el ventre que ha gestat la nena, escoltant si la criatura tindrà una mare o una àvia, comptant els anys de vida que li deuen quedar a la dona... El mercadeig del dolor és el nostre mirall: és un reflex de la nostra misèria.

■

Per més que la responsable de comercialitzar el dolor sigui la persona que dona l’exclusiva, la diana cal posar-la en la indústria que aprofita aquestes circumstàncies de vulnerabilitat