Fanatisme religiós en directe
Segons l’últim estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia, el nombre de no creients ja arriba al 40% de la població espanyola (i multiplica així per cinc el percentatge de fa 40 anys), el 90% dels matrimonis a Catalunya són civils i només un de cada 10 contribuents marca la casella de l’Església en la declaració de la renda. La desafecció religiosa general és imparable, però curiosament no està d’acord amb el lloc que encara ocupa la religió, per exemple, a la televisió pública.
Perquè acabada per fi la llauna interminable de processons de Setmana Santa que ocupen reiteradament els espais de les cadenes públiques estatals i autonòmiques, cal tornar a preguntar-se si Espanya, com diu la Constitució, és realment un Estat aconfessional. La pregunta és retòrica: a la pràctica, evidentment, no ho és. Perquè televisions com TVE i una infinitat d’autonòmiques s’han dedicat aquests dies a cobrir les processons en programacions especials de més de quatre hores exaltant de vegades el fanatisme religiós com si es tractés d’una final de la Champions. Es mereix una menció especial la transmissió de Canal Sur del desembarcament de la Legió a Màlaga Dijous Sant al matí. La Legió que un dia va fundar el colpista Millán Astray apareix a la televisió pública andalusa cantant el sinistre El novio de la muerte i portant en braços el Crist de la Bona Mort mentre sona l’himne d’Espanya. No sembla que escandalitzi a ningú aquesta exaltació parafeixista en què s’abracen la religió, l’Exèrcit nostàlgic i la unitat d’Espanya en directe per un canal públic com si fos la cosa més natural del món.
Curiosament, el mateix dia que Canal
Sur ens delectava amb aquesta demostració ultra, hi va haver qui es va escandalitzar per un gag a TV-3 sobre la Verge del Rocío en el programa Està passant. El president d’Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, des de la dreta, va demanar una rectificació argumentant que es va tractar d’«una falta de respecte a Andalusia», i fins i tot Teresa Rodríguez, des de l’esquerra, ha acusat el programa de mostrar «fòbia a Andalusia». Més enllà de si el gag de TV-3 traspassava o no algunes línies vermelles (és un altre debat), és una evidència el contrast entre el silenci que provoca una transmissió en directe durant hores d’una desfilada predemocràtica amb caires fanàtics en una televisió pública andalusa i el soroll generat per un gag a la televisió pública catalana. Es constata de nou una evidència empírica: criticar TV-3 és una arma política de gran eficàcia, dins i fora de Catalunya, com també ho és la utilització partidista del fervor religiós. Perquè el que reflecteixen les dues reaccions és abans que res que la religió, especialment la catòlica dominant, continua sent intocable. No només no ens en podem riure (TV-3), sinó que es dona per fet que amb diners públics es poden retransmetre aberracions com la Legió a Màlaga (Canal Sur). Tant demanar respecte per als creients per un simple gag i els que de veritat tenim dret a demanar respecte som els que simplement aspirem a viure en un Estat aconfessional i també, per cert, pacífic.
■
Els que de veritat tenim dret a demanar respecte som els que simplement aspirem a viure en un Estat aconfessional