David Bagué, així es forja el violí ‘prêt à porter’
El reconegut lutier barceloní ha posat en marxa la idea creada durant la pandèmia de fer instruments econòmicament accessibles destinats a talents joves. Així, Bagué democratitza el seu art a imatge i semblança del que va fer el món de l’alta costura als anys 50.
Un nou violí surt de les mans de David Bagué, la qual cosa és sempre notícia. Al seu taller de Gràcia, banyat obliquament per la llum primaveral que rebota des del jardí, el lutier més internacional de la Península dona els últims retocs a l’instrument. El muntatge, el vernís. El pont a l’altura, l’angulació justa. En general, el control dels detalls. Fins al carrer s’escapa l’olor del lloc, una aroma característica barreja de fusta i substàncies diverses. I d’alguna cosa més: un intangible que té a veure amb el temps, amb les hores que ha passat allà, treballant; que té a veure amb l’acumulació. Cap al final del matí mira el resultat, orgullós. Un nou violí Bagué. O això sembla, a simple vista. En realitat és més que això.
El prêt à porter de la luteria contemporània acaba de veure la llum a Barcelona, més concretament a Gràcia, més concretament en aquest espai de tarannà del segle XVIII del carrer de la Virtut. La mateixa operació que va portar a terme el món de l’alta costura als anys 50 darrere l’ideal de democratització l’està executant un dels lutiers més reconeguts d’Europa: fer del seu art un bé més accessible. Aquest violí que mira i sospesa abans de donar-lo per acabat forma part d’aquest propòsit. Els músics joves i en potència, principal objectiu del projecte, han acollit la idea amb beneplàcit i els violins Bagué, acostumats a transvasar pels grans escenaris, comencen a veure’s en mans dels principiants que es formen als conservatoris d’Europa. Una petita revolució al món de la luteria.
Sensibilitat social
«El projecte es diu Alta Cultura Social –diu Bagué, Creu de Sant Jordi 2003 en reconeixement a la seva tasca artística– i és la cristal·lització de la idea que el meu treball ha de poder oferir a potencials talents del món de la música un instrument d’alta qualitat per al seu desenvolupament. Una cosa així com el prêt à porter de l’organologia». «Tota la meva vida he estat construint instruments per a grans músics, dedicat a aquesta feina elitista que, vulguem o no, és la construcció de violins –continua–. Però no oblido que soc fill i net de treballadors, gent d’ofici, i que vaig créixer en aquest barri d’artesans, de gent que es guanyava la vida amb les mans. Tot això, al marge dels camins pels quals m’hagi emportat el meu art, ha despertat una reflexió sobre la dimensió social de la meva feina. Al final, la meva sensibilitat social està més a prop de la meva classe i no del món que he conegut gràcies al meu ofici». Bagué, un orgullós personatge d’un altre temps, no ha escapat a una circumstància molt seva: la reflexió pandèmica, aquesta que ha portat molta gent a modificar lleugerament o radicalment el rumb.
Fer econòmicament accessibles uns instruments que viatgen pel món a coll de músics com Leònids Kavakos o Jordi Savall – per exemple– passa per dues qüestions bàsiques: d’una banda, la fusta feta servir per construirlos. D’altra banda, els acabats. «Tinc uns materials extraordinaris –diu Bagué–, fustes de 15, 20, 30, 50, 100, de més de 150 anys. Aquest escalonat en la matèria primera és el que em permet oferir instruments a la carta, per dirho així. D’altra banda, l’experiència que tinc em dona la possibilitat de fer violins amb uns acabats més lleugers. En termes històrics, són instruments parents dels violins Testore, els que feien Carlo Testore i família, que treballaven més per a músics que per a aristòcrates o cases reials, com sí que podia ser el cas d’Stradivarius o Guarneri». En resum, Bagué recull una tradició, una cosa que ja es practicava a la Itàlia del segle XVIII, l’actualitza i s’inventa una altra versió de si mateix. «Em dona una llibertat d’acció inopinada, però no desconeguda per a mi mateix. Treballant així tinc un radi d’acció infinit. Estic en un altre moment d’epifania».
Un nen que juga
¿Significa això que un Bagué prêt à porter és de menor qualitat que el que té a les seves mans algú com Kavakos? «No», diu taxatiu el lutier barceloní. «He de donar l’alta qualitat que he pretès sempre. Jo no m’escapo del meu so. Tant en un cas com en l’altre, la matèria és doblegada amb l’objecte de la creativitat i l’acústica». L’experiència ha tornat a l’artista les sensacions que li van oferir els seus primers flirtejos amb la luteria, quan era un nen que jugava a construir instruments amb ampolles i pals d’escombra, com havia vist fer en un programa de televisió. «Em dona una força i una facilitat en la meva feina que em converteixen en un afortunat home de taller. Torno a ser el nen que juga i es diverteix».
D’aquesta manera, els seus violins habituals, que continuen ocupant la major part del seu temps, n’han sortit beneficiats. D’una banda i de l’altra, als seus 60 anys Bagué s’ha assentat en un moment dolç del seu art.
Al final, no deixa de ser una manera de mecenatge. «Acostar els instruments d’alta qualitat a un públic per a qui d’una altra manera seria impensable disposar-ne és molt gratificant», diu el lutier. «La gent que ha pogut oferir als seus fills la possibilitat d’estudiar en un conservatori ha sigut gent amb una posició social i econòmica, diguem-ne, més folgada que la d’altres». Molt crític amb la falta d’una llei de mecenatge a Espanya, Bagué espera que el seu projecte n’inspiri altres per contagi. I allà, al mig del seu taller, envoltat de fustes i carcasses que algun dia seran violins, en aquest enclavament modelat a imatge i semblança seva, el lutier ho resumeix tot amb el següent comentari, el nord de la seva vida d’artista: «En l’art i en la cultura sempre s’ha d’arriscar».
■
«No oblido que soc fill i net de treballadors, i que vaig créixer en aquest barri d’artesans»
La fusta feta servir i els acabats dels instruments són diferents, però el so és el mateix
Bagué espera que el seu projecte, Alta Cultura Social, n’inspiri d’altres per contagi