Glamur i guitarres amb Måneskin
El grup italià que va guanyar Eurovisió el 2021 desembarca avui al Palau Sant Jordi amb la seva picada d’ullet a l’actitud i els sons dels anys 70. I amb totes les entrades venudes.
Pot ser que els italians Måneskin no hagin inventat res. Però el quartet –format per la baixista Victoria De Angelis, el cantant Damiano David, el guitarrista Thomas Raggi i el bateria Ethan Torchio– ha aconseguit una cosa digna d’admirar: en aquests temps en què el pop i els sons urbans dominen les plataformes de streaming, han cultivat una fidel legió de fans recuperant l’actitud i els sons rockers dels anys 70. I no només a Europa, també a l’altre costat de l’Atlàntic.
Tot va començar el 2016, quan David, Raggi i De Angelis, tres adolescents criats al barri romà de Monteverde Vecchio i que es coneixien de la secundària, van decidir unir les seves forces després d’haver provat sort en altres grups. El llavors trio no tenia un nom, així que el primer que van fer va ser demanar ajuda a la mare danesa de De Angelis perquè els suggerís diverses paraules. Al final es van decantar per Måneskin, que significa llum de lluna en danès. Tot seguit, sabent que els faltava un bateria per completar el puzle, van trobar Torchio a través de Facebook.
Salt mediàtic
Com tants altres, van començar tocant al carrer. Tot i que el seu salt mediàtic no va trigar a arribar: el setembre del 2017 van participar en l’11a edició d’X Factor Italia. Malgrat que van quedar segons en el programa, van aprofitar aquell aparador per llançar un primer epé que incloïa dues peces pròpies –Chosen i Recovery– i cinc de les versions que van interpretar en el talent show. Entre aquestes es trobava Beggin, de The Four Seasons, que acumula prop de 1.300 milions de reproduccions a Spotify. Sense esforç es van colar al tercer lloc de les llistes de vendes del seu país.
Després de publicar el 2018 Il ballo della vita, un disc debut que els va portar a girar per mig Europa
(aquell estiu van actuar al festival O Son do Camiño, de Santiago de Compostel·la, i l’any següent van fer el mateix en la barcelonina sala Razzmatazz 2 i la sala Cool de Madrid), van agafar un camí inesperat. El març del 2021, a part d’editar Teatro d’ira. Vol. I, el seu segon treball d’estudi, es van presentar al Festival de la Cançó de San Remo amb Zitti e buoni. Van guanyar per aclamació popular. I, per a sorpresa de molts, el 15 de maig van repetir la gesta a la final d’Eurovisió celebrada a Rotterdam. Des que els finlandesos Lordi van obtenir la victòria el 2006, cap altra banda armada amb guitarres elèctriques havia aconseguit una cosa semblant.
«Part dels puristes del rock no els accepta, precisament, per allò d’Eurovisió. Però és innegable que, gràcies a aquesta plataforma, van arribar a un públic molt més ampli. Aquesta és la clau del seu èxit», opina Joan S. Luna, redactor en cap de la revista Mondo Sonoro. I afegeix: «Greta Van Fleet, l’altre grup jove més en voga en l’actualitat, musicalment recorda Led Zeppelin. Però Måneskin no em sonen a ningú en particular. Francament, han creat la seva pròpia personalitat combinant els tòpics que s’han utilitzat en el gènere al llarg de les últimes dècades».
Independentment de les seves tornades instantànies, una altra de les claus de Måneskin rau en la seva imatge, deutora del glam rock dels 70. Uniformats de Gucci, i sempre devots als perfiladors d’ulls, la generació Z els adora per la seva estètica fluida. Cert és que en més d’una ocasió Damiano David i Thomas Raggi –els dos membres heterosexuals de la banda– han sigut acusats de queerbaiting. És a dir, voler guanyar-se tant sí com no la simpatia del col·lectiu LGTBIQ+. No obstant, com la seva companya De Angelis va verbalitzar fa pocs mesos al diari The Guardian: «És estúpid que la gent queer, que hauria de lluitar contra aquests estereotips, ho etiqueti així i creï més odi. Que siguin heteros no significa que no puguin portar maquillatge o talons». Davant aquestes paraules, el vocalista va remarcar: «Tot el que Thomas i jo fem està sempre filtrat per dues persones que sí que són queer. Per descomptat, no experimentem les mateixes coses, però vivim cada dia molt de prop amb gent de la comunitat».
A diferència d’altres guanyadors eurovisius, Måneskin han sigut rebuts amb els braços oberts als EUA. A la tardor del 2021, després d’aparèixer en els programes The tonight show de Jimmy Fallon i The Ellen DeGeneres show, la seva antiga reinterpretació de Beggin va ascendir fins al lloc número 13 en el Billboard Hot 100, la llista de senzills nord-americana. A més de complir el seu somni de telonejar The
Rolling Stones a Las Vegas, han tingut l’oportunitat de col·laborar amb llegendes com Iggy Pop, en una nova versió d’I wanna be your slave, i Tom Morello. En concret, el membre de Rage Against the Machine i Audioslave s’hi va associar en el tema Gossip, inclòs en el seu tercer i últim disc, Rush!
Tornada al juny
Pitchfork, el mitjà musical més influent del món, va puntuar al febrer Rush! amb un raquític 2, titllant-lo de «terrible a tots els nivells imaginables». No obstant, la malvolença que desprèn la crítica poc té a veure amb l’acceptació del quartet al carrer. Des de fa mesos no queda ni una sola entrada disponible per al concert que avui oferirà al Palau Sant Jordi. I al juny, tant a Barcelona com a Madrid, rebran un altre bany de masses al festival Primavera Sound. Sembla que, tot i que a molts els dolgui, hi ha Måneskin per a estona.
■
La banda ha sigut rebuda amb els braços oberts als EUA i ha telonejat els Rolling Stones Vestits de Gucci i amb perfilador als ulls, la generació Z adora el quartet per la seva estètica fluida