L’apagada de Lewandowski

Cohabiten dos Lewandowskis en el Barça. No és cap exageració perquè, en realitat, són finalment tres. Cohabiten dos jugadors sota el cos de l’expert davanter polonès, que ha patit una estranya mutació de la qual no és l’únic i absolut responsable. I a més, emergeix el tercer Lewandowski, la figura solidària i compromesa d’un jugador que va apadrinar ahir la 18a edició del llibre Relatos Solidarios del Deporte per recaptar fons per a la Fundació Lovaas, un centre d’investigació, formació i tractament del TEA (trastorn de l’espectre de l’autisme) establert a Sant Cugat.

Existeix, o existia, el Lewandowski precís, fiable, eficaç, sobretot en la Lliga, que sostenia el balbucient Barça de Xavi en els seus primers mesos de campionat. Sense aquesta versió, res del que passa ara (a 13 punts del Madrid i amb només 10 jornades per davant), es podria entendre. Els gols de Lewandowski van donar calma i temps, el tresor més valuós, per iniciar l’obra de reconstrucció blaugrana. Reconstrucció tan exitosa a la Lliga i Supercopa (primer títol de Xavi a la banqueta) com frustrant i desconcertant a la Champions i l’Europa League, amb l’epíleg dolorós del 0-4 de la Copa.

Existeix el primer Lewandowski previ al Mundial, capaç de firmar 18 gols en els seus 20 primers partits amb la samarreta blaugrana, amb una mitjana gairebé perfecta: 0,90 gols per partit. Números impecables, amb impacte immediat en l’estructura del joc, escortat com estava, a més, llavors per Dembélé, l’extrem que sí que desequilibra, i Pedri, l’ideòleg del joc ofensiu del Barça. Aquesta imatge gallarda i fresca d’un pur nou es va esfumar a Qatar. A la tornada apareix el segon Lewandowski, com acrediten les xifres: nou gols en els 17 partits posteriors a la cita mundialista (0,52).

«Després del Mundial he marcat menys gols que abans, però no és només culpa meva», va dir el polonès, acurat com va ser a l’Auditori

«Després del Mundial vaig marcar menys gols que abans, però no és només cosa meva», diu «Messi pertany al Barça, el seu lloc és aquí. Seria increïble que tornés, tant de bo juguem junts»

de CaixaBank per evitar crear polèmiques. «Òbviament, el primer és saber per què he fallat», va dir en to diplomàtic.

«Intento saber quines han sigut les meves debilitats, però crec que com a equip no hem jugat gaire bé en atac», va confessar assumint que és un davanter irreconeixible, que perd totes les comparacions perquè s’enfronta a la seva millor versió en el Barça. I, per descomptat, al record dels seus daurats anys a la Bundesliga, ja fos amb el Borussia Dortmund o el Bayern de Munic. Un nou imprecís, extraviat, desposseït des de fa mesos dels seus socis preferits en l’estructura d’atac, al qual la fórmula dels quatre centrecampistes també ha contribuït a empitjorar el seu rostre. No té Dembélé des de finals de gener. Va perdre Pedri a mitjans de febrer.

«En puc marcar més»

De sobte, la pilota li resulta esquiva. Es burla d’ell, allunyat com està massa de l’àrea quan baixa a buscar-la. «Estem treballant per millorar i crec que aviat els meus números tornaran a ser com sempre, no com ara», va dir en to autocrítica, sense buscar excuses. «Puc marcar més i com a equip podem jugar millor», va afegir el polonès, que sospira per jugar algun dia amb Messi. «Ell pertany al Barça el seu lloc està aquí. Seria increïble que tornés, tant de bo juguem junts», va pronosticar sense refugiar-se ell en els seus problemes físics.

«Vaig voler jugar-ho tot per ajudar l’equip, però després d’aquest cop amb Militão la segona part va ser difícil per a mi. Però probablement als 10 minuts de la segona part hauria d’haver demanat el canvi». No ho va fer i va acabar de mala manera davant el Madrid. Igual de gris va ser el seu rendiment amb el Girona. «Quan em vaig aixecar no podia ni caminar». Però es va aixecar i va jugar. Malament, però va jugar.

■

La Lliga no pot competir amb el glamur d’altres competicions més curtes i amb formats més emocionants. Aquí es premia la constància de tot l’any, que guanyis quan estàs bé, quan estàs fi, però també aquell dia en què et falten jugadors, aquell dia que toca jugar en un camp enfangat, o a l’hora de la migdiada. La Lliga és la rutina mentre que la Champions és la nit de dissabte. Però sense la constància del dia a dia, rares vegades et deixaran entrar a la festa de llums del cap de setmana, especialment si ets el Barça.

I ja que ens fixem en les paraules de Xavi, el tècnic és el primer inconformista. El primer que s’ha encarregat d’assenyalar que a aquest equip li falta maduresa en segons que partits i que encara ha de millorar en el joc per ser competitiu en tot. No és incompatible reconèixer el mèrit de guanyar la Lliga, amb el realisme de saber que encara queda molt camí per davant. Perquè la temporada, desgraciadament, no només han sigut aquelles tardes de rutina sinó també les eliminacions doloroses davant equips grans.

■