¡Ultratge a la paella!
Amb aquest títol va publicar l’any 1983 un article Rafael Sánchez Ferlosio, per a mi el millor escriptor espanyol en prosa de la segona meitat del segle XX, en què alhora en ridiculitzava un altre d’un militar: Situació límit: ¡Ultratge a la bandera!, en què el seu autor s’esquinçava les vestidures de l’uniforme (i indirectament convidava a «actuar» els seus companys d’armes) per l’ofensa inacceptable per a ell que algú havia infligit a l’ensenya espanyola i la protesta d’un diputat popular de València per la també inacceptable ofensa que, segons ell, el Govern socialista infligia a la paella amb la campanya de publicitat que havia posat en marxa per prevenir els incendis forestals estiuencs: «Hi ha paelles que maten», deia un dels eslògans per advertir del risc de fer foc al camp.
Ferlosio ho resumia amb la radicalitat que només a ell li estava permès mostrar en aquells temps: «Amb aquesta pesta catastròfica de les autonomies, les identitats, les peculiaritats distintives, les consciències històriques i els patrimonis culturals, la intel·ligència dels espanyols va degradant-se a ulls vista i se la veu ja acostar-se perillosament als mateixos llindars de l’oligofrènia. Encara és recent, en aquestes pàgines, l’onada de cartes catalanes sobre l’inefable plet de la enya, amb què el tremend vanitós de Juan Benet devia disfrutar com una mala cosa, tot i que a costa de merèixer, d’altra banda, el qualificatiu de pescador d’aigües fàcils, ja que és sabut que els catalans sempre piquen; que amb ells és com amb les carpes: només cal tirar l’ham i recollir.
Sobre el model sempre delirant del greuge a l’abstracte (greuge al poble, greuge a la pàtria, greuge a la bandera i ara també greuge a la Ñ o a la NY), el furor autonòmic tendeix eixelebradament a elevar a la categoria abstractiva i a la capacitat simbòlica les coses que es mostrin mínimament combustibles a la flama fallera del narcisisme i l’autoafirmació, fet que multiplica esfereïdorament el nombre de coses susceptibles de greuge. Així hem arribat aquests últims dies a la situació límit que avui es pot sentir ofesa fins la mateixa paella valenciana...».
Ve a tomb per la polseguera que s’ha aixecat aquests dies per la satirització de la Verge del Rocío en un programa d’humor de la televisió autonòmica catalana i que el mateix president d’Andalusia va considerar una ofensa als andalusos alimentant negligentment els sentiments més patriòtics i tribals dels seus compatriotes. Amb la seva acusació a la televisió catalana d’andalusofòbia es va alimentar la catalanofòbia que ja hi ha no només a Andalusia sinó també en moltes parts d’Espanya. ¡Ultratge a la Verge del Rocío!, clamen els ofesos, sense adonar-se que el símbol religiós és només això: un símbol religiós, com ho és la de Montserrat o qualsevol altra Verge. El que sorprèn és que 40 anys després de l’article de Sánchez Ferlosio els espanyols continuem dolent-nos i barallant-nos per aquestes coses, cosa que significa que com a societat hem avançat molt poc. És més, tinc per a mi que en matèria de llibertat d’expressió hem retrocedit i que si Ferlosio escrigués avui el que va escriure el 1983, només vuit anys després del final de la dictadura, se li tiraria a sobre mig país insultant-lo a les xarxes. I, si no, llegeixin el final de la seva irònica i radical arenga: «Si per un atzar, afortunadament prou impensable, em veiés algun dia –Déu no ho vulgui– convertit de sobte en president del Govern, tinc molt meditat que, pel bé dels espanyols, el meu primer acte de govern no podria ser cap altre que un decret llei prohibint immediatament i sine die els Sanfermines de Pamplona, les Falles valencianes, la Fira i Setmana Santa de Sevilla, la Romeria del Rocío i tota espècie de festes semblants, a més d’incoar, simultàniament i per la via d’urgència, un projecte de llei orgànica per a l’abolició de la Verge del Pilar (¡Déu, quin descans per a Saragossa, per a Aragó i per a tot Espanya!)».
Julio Llamazares és escriptor i guionista