Carme Elias

Elegant, serena i digna. Així de generosa va ser l’actriu i cantant Sílvia Marsó a l’hora de parlar de la seva amiga, gran amiga, Carme Elias. Li va brillar la mirada, quan li vaig preguntar per ella. L’endemà era l’actriu que fa un any va anunciar que pateix Alzheimer la que es va asseure al sofà d’entrevistes del Planta baixa (TV-3) i volia saber alguna cosa més de l’evolució de la malaltia i com ho estava afrontant Elias. Elegantment, serenament i dignament. Ho vaig comprovar dimecres durant l’entrevista. La malaltia no ha arrabassat l’essència de la Carme, conversadora sensible i alegre, encara que «l’abisme», com diu ella, li sembla que cada cop és més a prop. El llibre que ha estat fent l’últim any, des que va fer pública la malaltia, té tots els adjectius descrits fins ara. S’hi despulla amb elegància, sensibilitat, sentit de l’humor, tot i que també hi ha la tristesa i la por inevitables.

La clau és conviure-hi com amb un amic, diu, no com un enemic. Ja som com un matrimoni vell, amics inevitables. Al, li diu a l’Alzheimer, i comenta que es mou per casa, el refugi, com si realment fossin dos, en plural. Són frases que va deixant anar Carme Elias amb una naturalitat que commou i que alhora és reconfortant, tot i que la malaltia va traient de tant en tant el cap en forma d’inseguretat quan pregunta si la paraula que acaba d’utilitzar és l’adequada o quan diu en veu alta, per a tothom que la senti, que deixa les ulleres sobre la taula «¡que no me n’oblidi!» . L’assistència dels altres ja és important en aquest moment.

«Disculpeu-me si em repeteixo», arriba a deixar escrit amb tota la càrrega dramàtica i humorística única i pròpia dels que saben ser genis en l’adversitat, com l’epitafi que potser és llegenda urbana i que diu «disculpeu que no m’aixequi». Gràcies, Carme, per ser tan clara i sincera sobre l’Al, aquest company teu de viatge, ara, i de tants d’altres, i per fer aquest crit nítid per reclamar una mort digna quan deixis de ser tu (Quan deixi de ser jo, Columna Edicions, 2023).

■