L’entitat s’ha tornat rígida, burocratizada i sospitosa de ser sensible als interessos de les farmacèutiques
El 7 d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va celebrar els 75 anys de la seva fundació. Per commemorar-ho han creat una web en la qual descriuen el que, segons l’OMS, són els 7+5 èxits de l’OMS: la salut per a tothom com a màxim objectiu; la disminució de la càrrega mortal de les malalties, amb l’erradicació de la verola i l’avenç en l’erradicació de la poliomielitis i la dracunculosis, dues malalties amb una alta mortalitat; la millora de la protecció de la població davant les pandèmies; la intervenció de l’organització en situacions de conflicte bèl·lic; l’establiment de polítiques i orientacions referent a la cura de la salut; les polítiques i campanyes de vacunació –especialment en països en desenvolupament–, i la lluita contra el canvi climàtic.
Els més 5 són: salvar la vida de mares i nens amb millores en l’atenció a embarassos i prevenció de malalties infantils mitjançant vacunes o una millor alimentació; cuidar els que ens proporcionen cures, amb la potenciació dels professionals sanitaris; treballar contra les malalties no transmissibles i per la salut mental; fer front a les resistències als antimacrobians, i tot això basant-se en la ciència i la innovació.
Un bon balanç. Bons èxits. Bones perspectives.
Però no és del tot real. Pot ser una cosa massa triomfalista.
Quan l’OMS va ser creada el 1948 com a agència especialitzada de l’ONU tenia la finalitat, segons la seva constitució, de «construir un futur millor i més saludable per a les persones de tot el món» i «aconseguir per a tots els pobles el grau màxim de salut, definida com un estat de complet benestar físic, mental i social», i es va configurar com «l’autoritat directiva i coordinadora de l’acció sanitària en el sistema de les Nacions Unides. És l’organització responsable d’exercir una funció de lideratge en els assumptes sanitaris mundials, configurar l’agenda de les investigacions en salut, establir normes, articular opcions de política basades en l’evidència, recolzar tècnicament els països i vigilar les tendències sanitàries mundials».
Ideal, però irreal en el moment actual. L’OMS, com l’ONU, va néixer en un món multilateral, molt diferent de l’actual.
Certament, durant la primera meitat de la seva existència l’OMS va aconseguir en general bons resultats. L’erradicació de la verola en va ser un exemple. I es continuen aconseguint metes i treballant.
És un fet que, actualment, l’OMS està qüestionada. S’ha tornat rígida, burocratitzada, polititzada i no està fora de sospites de ser massa sensible a determinades pressions de la indústria farmacèutica i sanitària. Ja no és el que va ser i el que voldríem que fos. Recordem que l’OMS no té capacitat legislativa ni sancionadora, i està a mercè del finançament dels diversos estats membres, que no renuncien als seus propis interessos i polítiques, com s’ha evidenciat àmpliament en l’última i encara vigent pandèmia de la covid-19. L’OMS no pot anar més allà d’on els seus estats membres vulguin o puguin anar.
Però la realitat és tossuda. Les principals amenaces per a la salut de la humanitat, com el canvi climàtic, la globalització i, per damunt de tot, la pobresa i les desigualtats, són fenòmens globals i requereixen solucions globals. Ja ho sabeu: pensar globalment, actuar localment.
Necessitem una institució capaç de complir el que deia la declaració fundacional de fa 75 anys: liderar, coordinar, ser l’autoritat internacional. Quan un Estat actua asincrònicament amb la resta d’estats, quant a la salut, no només perjudica els seus ciutadans, sinó que perjudica la resta de món.
Necessitem una institució internacional, neutral, amb un finançament allunyat de les pressions polítiques i comercials, amb capacitat legislativa i sancionadora, amb un lideratge real i amb capacitat de coordinació.
No tinc clar que l’OMS, igual com l’ONU, sigui l’eina que necessitem per al futur, però sí que necessitem una institució amb les seves característiques fundacionals. Una reforma no és suficient. S’ha de desbrossar i construir de nou tenint molt present el que ha fallat.
Ens hi juguem la salut del món.
■
Joan Guix és exsecretari de Salut Pública de la Generalitat. Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili