A MENYS D'UN METRE DE ZELESTE

Quasi tot el que importa passa a menys d’un metre. Víctor Jou, que acaba de morir als 84 anys, va aconseguir veure a aquesta distància Eric Clapton a l’escenari del club Marquee, a Londres, i just allà va tenir la idea que canviaria la història de la música a Barcelona: va fundar la sala Zeleste el maig del 1973.

Es diu que després va gestar la idea en un dels apartaments de la llegendària Casa Fullà, aquell edifici imaginat per Òscar Tusquets per a una vida gairebé en comunitat. Allà, benvinguts, passeu passeu, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú, en aquesta espècie de pis franc especialment agitat abans de la mort de Franco, o d’episodi pilot de la idea de llibertat, va morir Joan Brossa, allà compartien xeflis Marta Pessarrodona i Ana M. Briongos, allà Pau Malvido (el germà maleït dels Maragall) convidava els músics al terrat on també treien papers els comiquers underground. Allà Jou es creuava a l’ascensor amb Elisa Sol, llavors estudiant de 17 anys que l’observava bocabadada, també a menys d’un metre de distància i que, d’alguna manera, atrapava una fascinació. «No semblava d’aquí. Aquells ulls i aquells cabells».

Tots hem vist fotos del Jou jove, un dels personatges clau en la història de la música i la contracultura barcelonina: cabells en capa praliné i ulls clars. Però és clar, no és el mateix que trobar-te’l en un ascensor el 1974: «Realment semblava un àngel celestial. Li quedava bé, el nom de Zeleste». Perquè va muntar aquesta sala, meca de l’ona laietana, però també una escola lliure de música, a més d’estar darrere del festival Canet Rock i del Mercat de Música Viva de Vic, entre moltes altres coses, no totes ben reconegudes.

Però tots tenim una vida pública i una de privada (i fins i tot una tercera de secreta) i de la segona només en poden parlar els que el van disfrutar a menys d’un metre.

Com l’Elisa, la mare de dos dels meus millors amics, inquilina temporal en una de les vivendes de la Casa Fullà mentre cuidava una neboda i, en el futur, cunyada de Jou: «Recordo els aniversaris en aquells passadissos enormes de l’edifici, com les cases estaven obertes a tots els veïns i també, molt especialment, la revetlla de Sant Joan del 73 o 74. Jo venia de Lleida, on s’havia de demanar permís al bisbe fins i tot per obrir una cafeteria, i em vaig trobar allò. Recordo les pintes, les abraçades i la música, els tambors.» Les veritats del tambor, cantava el Gato Pérez, que devia a Jou alguna de les seves set vides.

VÍCTOR JOU HA SIGUT UN PERSONATGE CLAU EN LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA I LA CONTRACULTURA

«Un somiador pragmàtic»

De Zeleste, l’Elisa recorda la cortina vermella, les taules de marbre, els llums. De Jou, que era la tranquil·litat en persona, la contenció i l’elegància gairebé british, també la sornegueria. I que després de quedarse sense Zeleste havia tornat a la feina. Jou era assessor del Col·legi d’Arquitectes i aparellador. Zappa deia que «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura», però Zapppa no havia conegut Jou a menys d’un metre.

Sí que ho van fer els fills de l’Elisa, els meus amics, l’Álvaro i també el Lope, que el retrata així: «Un enginyer del Mediterrani, un somiador pragmàtic, un mestre humil, un tipus molt guapo sense vanitat i home de negocis sense avarícia. El Víctor era d’un blau preciós, com els seus ulls i les seves filles, la Maria i la Júlia, que són dos àngels». Tot rima.

La seva dona i les seves filles, que li van posar música a l’hospital, cançons de Clapton, Young i Sisa fins a l’últim moment, quan s’obren els llums i s’abandona la sala de ball.

■