Terratrèmols reals i metafòrics

‘Suzume’ ★★★★

Makoto Shinkai (estrena: 14/4/2023)

Al llarg de l’última dècada, la gran font d’inspiració de Makoto Shinkai ha sigut el dolor causat pel terratrèmol i el tsunami de Tohoku el 2011, però si en els seus èxits Your name (2016) i El tiempo contigo (2019) l’ombra d’un desastre natural funcionava com a teló de fons d’un idil·li predestinat, aquí les prioritats s’inverteixen per dotar els traumes de presència central.

Suzume contempla l’odissea pel Japó d’una adolescent amb un guardià de portals interdimensionals convertit en cadira de tres potes –és difícil d’explicar– per impedir que un cuc gegant arrasi el país. I mentre reflexiona sobre la necessitat de superar les tragèdies del passat per afrontar el futur, proposa una esperançadora celebració de la sororitat i la solidaritat.

La pel·lícula és igual de sentimental que les seves predecessores, però més interessada en l’humor. I aquesta irresistible vis còmica no és l’única eina a què Shinkai recorre per desviar l’atenció de la seva distracció en el maneig tant dels detalls de la seva peripècia argumental com d’alguns personatges o, diem, de l’element romàntic; també recorre a dues de les habilitats que l’han convertit en nom essencial de l’anime actual: el frenesí narratiu que imprimeix als seus relats i la seva capacitat per concebre imatges que treuen la respiració.

■

Encara que soni a tòpic, continuen existint les pel·lícules que se situen entre la sublimitat i el ridícul. Potser Scarlet no és un cas tan extrem, però moltes de les seqüències que incumbeixen la jove protagonista femenina, sobretot en la seva relació amb un boig aviador, estan en aquesta tessitura. En el còmput global guanya la sublimitat al ridícul.

Em sembla encara més bon film quan se centra en el pare de la jove, un home de mans encallides que torna de la Primera Guerra Mundial i descobreix que la seva dona ha mort i que té una filla. Aquest personatge, el Raphaël, ben interpretat per Raphaël Thierry, és un artesà de la fusta i així comença a guanyar-se la vida en el context hostil de la petita població on viu amb la seva filla i la dona que l’ha cuidat. És aquesta dona qui li diu al Raphaël que, quan algú ens fa mal, ens acusem a nosaltres mateixos. I hi ha molt de mal fet al film, individual i col·lectiu.

Per molt que Pietro Marcello hi insereixi imatges acolorides pertanyents a documentals –una tècnica similar a la de Martin Eden–, la guerra té un efecte absolut en els esdeveniments mostrats. Hi ha cruesa i rudesa, però també una gràcil poesia que incumbeix fins i tot l’esbojarrat aviador a qui dona vida Louis Garrel, que assegura que ha volat fins a les portes del desert.

■

La nova pel·lícula del director suec d’origen egipci Tarik Saleh desaprofita l’extraordinari context en el qual transcorre oferint una intriga ordinària. El personatge central és un jove que, nouvingut a Al-Azhar –la institució docent més important de l’islamisme, i epicentre de poder del sunnisme– es veu atrapat en una xarxa d’espionatge i enganys, i el tema de fons són els vincles i les tensions entre l’Estat i l’autoritat religiosa al món musulmà o, dit d’una altra manera, el territori de ningú on xoquen els interessos polítics i la paraula d’Al·là.

En general, el film ofereix un retrat gens amable de les autoritats egípcies, tant de les clericals com de les seculars, i s’ocupa de deixar clar que l’islam no és culpable dels abusos comesos en nom seu. En qualsevol cas, aquí el discurs religiós no funciona més que com a embolcall reeixit d’un thriller genèric protagonitzat per un simple arquetip: el jove ingenu i mal·leable a qui tots miren de manipular però que demostra que és més fort i intel·ligent que no s'esperava. I tot i que Saleh mou amb destresa l’intricat espai arquitectònic d’Al-Azhar per construir una atmosfera de paranoia, es mostra menys capaç de dotar el relat de ritme narratiu, definir els personatges amb traç ferm i tenir en compte les regles més bàsiques de la lògica.

■

Novembre se centra en els dies immediatament posteriors als atemptats terroristes a París del novembre del 2015 i en els esforços combinats dels serveis de seguretat, els d’intel·ligència, la policia judicial i la sotsdirecció antiterrorista per atrapar dos dels autors de les massacres, que es van amagar a París durant aquells dies. Res a veure, doncs, amb pel·lícules sobre els atemptats mateixos i les seves seqüeles, com és el cas d’Un año, una noche. És un cal·ligràfic fluid relat d’investigació policial que només de tant en tant qüestiona determinats procediments. El cine francès ha fet el mateix que ha fet el nord-americà, fins i tot l’espanyol en altres temps, i les abnegades produccions britàniques amb protagonisme de Scotland Yard: un relat al servei de les forces de seguretat.

Jean Dujardin, que ha visitat l’altre costat del gènere policial amb les seves còmiques interpretacions de l’agent secret OSS 117, interpreta un dels màxims responsables de l’operació, però Novembre és abans que res una pel·lícula coral. Cédric Jimenez ja havia treballat amb Dujardin en un thriller sobre la màfia als 70, Conexión Marsella, i en té un altre sobre el funcionament d’una brigada anticriminal, BAC Nord, així que es mou com un peix a l’aigua entre seguiments, interrogatoris, assalts i tirotejos.

■