¡La Verge!
Després de la creixent polèmica vaig acabar veient el gag sobre la Verge del Rocío per comprovar la suposada aberració que TV-3 havia comès contra els andalusos i els catòlics. No sé si tinc legitimitat per parlar en nom de cap dels dos col·lectius; però ni com a descendent (paterna) de Riotinto ni com a creient (tot i que no practicant) vaig localitzar la gran ofensa. Una altra cosa seria valorar la gràcia de la paròdia, però tampoc em dedico a l’anàlisi humorística. I encara que potser no rigués aquesta vegada amb la intensitat d’altres ocasions, els asseguro que si hi ha una cosa que des d’una edat primerenca valoro de la televisió pública catalana és la capacitat que tenen de riure-se’n de tot (per cert, no vaig veure els advocats cristians indignats quan la mateixa actriu que han assenyalat va fer un esquetx interpretant la Moreneta per denunciar la pederàstia a Montserrat...).
El programa Polònia, que fa més de 17 anys que està en antena, és un dels meus preferits i el considero una de les millors cròniques polítiques que existeixen en l’actualitat perquè (malgrat o gràcies a les exageracions) afinen en aquells detalls que ningú s’atreveix a retratar per interessos, pors o ignorància... «Si vols dir la veritat, fes servir l’humor o et mataran», aconsellava el gran Billy Wilder. De manera que algunes vegades, quan maliciosament (ho confesso) comparteixo un gag amb un col·lega o amic a qui la paròdia l’afectarà ideològicament i em contesta que per què no ho fan amb els altres (polítics), ja solc tenir la resposta preparada perquè sempre hi ha una rèplica en forma de mofa sobre l’adversari (la qual llavors, casualment, sí que li fa gràcia). Així que el perill de TV-3 no està a riure-se’n de tot, sinó quan es prohibeix una broma perquè no suporten que els professionals que havien contractat per fer un humor gamberro facin la seva feina (mai he vist Zona franca, però em va semblar encomiable que el presentador Joel Díaz hi renunciés després que acomiadessin un dels col·laboradors).
Il·lusa de mi, vaig imaginar que després del que va passar el 2016 amb
Charlie Hebdo a tots ens va quedar clar que l’humor (ens agradi o no) és una manifestació més de la llibertat d’expressió... Així com en el gag del programa d’humor Està passant no hi vaig trobar el suposat («delicte») d’odi; en les declaracions d’alguns polítics, presentadors i tertulians que presumptament parlaven seriosament hi vaig veure sortir l’«a por ellos» de l’1-O. Però no pretenc convèncer ningú perquè de gustos en l’humor, la sàtira, la crítica i l’opinió, n’hi ha de tots colors. Només vull recordar que hi ha un remei molt pràctic, senzill i eficaç: canviar de canal. No obstant, de vegades fas zàping i el que et trobes és encara pitjor. Com topar amb un vídeo del Dalai-lama fent un petó a un nen als llavis i demanant-li després que li llepi la llengua. ¡La Verge! A la criatura se la veu primer entusiasmada abraçant el Dalai (l’agafa amb força i amb un gran somriure com si fos un peluix abraçable) i després es va sentint cada vegada més descol·locat (primer reticent al petó sense entendre ben bé què pretén i després amb el cap i l’esquena rígids davant aquell senyor que creia diví). El Dalai s’ha acabat disculpant emparant-se en el fet que es tractava d’una «broma»... És cert que li fa pessigolles i fins i tot li fa un cop al xocar els caps i tots dos somriuen, però la imatge sembla inquietant i repulsiva i empitjora quan recordes que sa santedat va admetre conèixer nombrosos casos d’abús sexual per part de monjos a menors i no va fer gaire més (només va animar les víctimes a assenyalar públicament aquests gurus).
Però quan semblava que la Setmana Santa ens havia portat poca esperança i pau espiritual, s’obra el miracle en forma de bellesa fotogràfica i recuperes una mica de fe. María, una natzarena guarnida amb la cucurulla posada alletant el seu fill durant la matinada en la Germandat del Captiu de Sanlúcar de Barrameda per reivindicar un paper més actiu de la dona en la Setmana Santa i defensar la naturalesa de la lactància materna com un dels gestos més bonics i amorosos que hi ha. Per descomptat, a alguns els ha ofès també aquesta estampa perquè una cosa és que la Verge doni el pit a Jesús en retaules i escultures i una altra que María s’atreveixi a fer-ho en carn i ossos. ¡La Verge!
■