La rebel·lió juvenil de la minifaldilla
Mary Quant
La dissenyadora britànica Mary Quant va morir ahir «plàcidament a casa seva» a Surrey, envoltada de la seva família. Tenia 93 anys i serà recordada per ser una de les figures més influents de la moda de la segona meitat del segle XX i per inventar la minifaldilla, una de les peces amb més significat polític que va revolucionar la vida de les dones. Quant va capitanejar la rebel·lió juvenil que va sacsejar la tronada societat britànica de postguerra i va ser un de les rostres més reconeixibles dels Swinging Sixties, l’onada de llibertat que es va contagiar de Londres a la resta del planeta en forma de cultura pop.
No és del tot clar si va ser Quant qui va inventar la minifaldilla: el francès André Courrèges afirmava que ell va tenir la idea abans. El que sí que sabem és que va entusiasmar uns i va escandalitzar altres com Coco Chanel, que opinava que el genoll era una de les parts més lletges de l’anatomia femenina. El fet és que aviat es va convertir en l’uniforme de la rebel·lió juvenil i el que l’acompanyava: el rock, les drogues, la revolució sexual que va portar la píndola anticonceptiva, la incorporació de la dona al treball i el divorci, que a Anglaterra i Gal·les es va aprovar el 1969.
Pionera en tot
Quant va ser una pionera en tot el que va fer. Va obrir la seva primera botiga de roba (la cèlebre Bazaar) a King’s Road el 1955, gairebé una dècada abans del primer disc dels Beatles. Criada en un ambient poc conservador, des de petita va cultivar un estil tomboy allunyat dels cànons femenins de l’època. El tòpic sol associar la minifaldilla a l’erotisme i l’alliberament sexual, però ella no volia provocar els homes, sinó alliberar les dones en el sentit més literal, que poguessin «córrer, enfilar-se a un arbre, fer el que els donés la gana». Més que sexualitzar la dona, va popularitzar l’estil androgin que va encarnar Twiggy. També va ser la primera a utilitzar models negres en les seves desfilades. Els leotards de colors, els dissenys pop art, les sabates planes, el tall Vidal Sasson i les peces de polivinil van donar forma a un estil icònic, el Chelsea look, mil vegades revisitat.
Podria haver-se quedat aquí, però era una dona ambiciosa i amb els anys va diversificar la seva marca (va arribar a vendre calçat, maquillatge i productes de la llar) i va construir un imperi amb tentacles als EUA, Europa i Àsia en una època en què les empresàries fetes a si mateixes escassejaven. Malgrat tot, no va presumir mai de feminista.
L’home al darrere de la gran dona d’aquesta història és Alexander Plunkett-Grenne, a qui Quant va conèixer a l’escola d’art Goldmiths i que va ser el seu company sentimental i de negocis fins a la seva mort el 1990. Quant, tímida i d’orígens humils (els seus pares eren mestres d’escola), va trobar en ell el seu complement ideal: de classe alta, extravertit i amb una de les millors agendes de contactes, ell es va encarregar de portar el negoci i de cultivar les relacions públiques mentre ella es dedicava a desafiar les normes, eludir les divisions de gènere i vestir tota una generació de dones independents.
Després de conèixer-se la seva mort, Alexandra Shulman, antiga editora en cap de la revista British Vogue, va dir ahir que Quant va ser «líder de la moda, però també de l’emprenedoria femenina, una visionària que va ser molt més que un gran tall de cabells». A més, al seu compte de Twitter, el Museu Victoria & Albert va assenyalar que «és impossible exagerar la seva contribució.
■
Va aixecar un imperi en una època en què les empresàries escassejaven, però no presumia de feminista