La tribu de Valverde
Quan Federico Valverde tornava al túnel dels vestidors després de l’escalfament de preparació del partit contra el Chelsea, va rebre una primera ovació del Santiago Bernabéu. Quan faltaven uns segons per al xiulet inicial, la grada es va entregar a l’uruguaià corejant el seu nom amb passió. Valverde va aixecar els dos braços, es va posar una mà al pit i fins i tot va fer un gest que semblava demanar perdó.
L’afició del Madrid, fent gala d’un profund sentit tribal, va acompanyar el seu futbolista, malgrat ser un agressor de manual, autor d’un cop de puny a sang freda a Álex Baena. «El que passa al camp es queda al camp» és una màxima que en aquest cas no es va complir.
El Madrid, com a institució i com a grup social, s’ha posat de costat del centrecampista i el seu acte de violència. Ha acceptat el relat que responia a una provocació de l’àmbit privat de Baena que justificava la reacció, tot i que el jugador del Vila-real ha desmentit aquesta afirmació. L’ha assumit de tal manera que als voltants del Bernabéu es va sentir un grup d’aficionats corejant insults cap a Baena abans de la cita de Champions. Una nova versió d’aquell «Mou, el teu dit ens assenyala el camí» després de l’agressió a Tito Vilanova, pancarta que el Bernabéu va acollir tranquil·lament durant dos anys.
Fins ahir Valverde no havia obert la boca i va deixar que el potent entorn mediàtic i institucional madrileny fes per ell la feina de justificació, primer, i de silenciament, després. Al sortir de l’entrenament, ahir li van preguntar el següent: «¿Estàs bé anímicament?» «¿En qui t’has recolzat en aquests mals moments?». Semblava la víctima, no l’agressor. I ell, des del seu cotxe, va contestar suaument: «En la família, en la gent del Madrid, en la gent del carrer que em recolza. És bastant d’agrair».
Baena ha denunciat el cop de puny a la Policia Nacional i no al Comitè de Competició, de manera que el cas recorrerà la via penal. El document policial destaca, segons publica Cas Obert, que un altre jugador del Madrid, Álvaro Odriozola, va presenciar l’agressió al pòmul esquerre. La policia està investigant el succés com un delicte de lesions lleus, castigat amb una multa.
Mirada humanista
Però, a part dels fets, el que resulta sorprenent és la capa d’encobriment que s’ha fomentat des de Madrid i la despenalització social que ha obtingut la venjança de l’uruguaià. És inevitable qüestionar-se què passaria si Valverde no jugués al club blanc (que fos del Barça, per exemple) o si Valverde hagués sigut en realitat víctima de Baena.
Fins i tot Javier Tebas, sempre tan explosiu, semblava que posava seny quan va dir aquesta setmana que la suposada ofensa perpetrada per Baena no justificava l’agressió. «No sé si hi ha hagut provocació, però és un atenuant, mai la justificació del fet. No podem comparar-ho».
Resulta aconsellable una mirada sociològica i humanista sobre aquesta actitud tribal. Parla Jordi Mir, professor de la Universitat Pompeu Fabra, a EL PERIÓDICO. «Hi ha hagut altres casos similars amb processos judicials en marxa, en l’àmbit de la violència domèstica, i l’agressor ha sigut victorejat per la seva afició», recorda. Es refereix, per exemple, al cas de Rubén Castro, quan la seva parella i víctima va rebre insults des d’una grada bètica. «Són casos –prossegueix Mir– en què es mostra clarament que tenim diferents reaccions sobre un acte concret en funció de si qui el comet és o no un dels nostres. Si és de la tribu, tendim a justificar-ho».
En aquest sentit, remarca que «això es veu també en política amb els casos de corrupció, per exemple». I lamenta que es pugui transmetre el missatge que «la violència serveix per arreglar les coses. És perillós».
■
Estem arribant a límits insospitats dins del culte al fanatisme irracional. Confonent l’amor a uns colors i als futbolistes que els defensen al camp amb la submissió de legitimar tot el que facin, simplement perquè «són del meu equip». El mateix val per a les directives.
Veient com gran part dels aficionats que eren al Bernabeu aquest dimecres ovacionaven Valverde abans del partit, sense que s’hagués pronunciat tan sols sobre el cop de puny que li va clavar a Baena a l’aparcament de l’estadi, sense haver demanat ni tan sols disculpes, em pregunto què és el que aplaudien exactament. ¿Serà que ara allò de presumir de valors és compatible amb el fet de respondre a una presumpta provocació, tres mesos després, a cops de puny?
I alerta que això no només passa al Bernabeu. Tampoc el Metropolitano ha condemnat com mereixien les malifetes ni els insults racistes del grupet de sempre, per exemple a Vinícius, ni va criticar les barbaritats que va haver de sentir l’ara fill pròdig Griezmann, quan hi va tornar de blaugrana i uns quants li van desitjar la mort. I què dir del Camp Nou, en silenci i sense immutar-se sabent que el seu club, durant dues dècades, va pagar al número dos del CTA quantitats ingents i injustificades de diners. Vivim en els temps del tot val, sempre que siguin «els meus» els que ho perpetrin. Fa uns anys, quan Messi va ser condemnat per frau fiscal, fins i tot es va crear el hashtag Messi som tots, com si per ser el millor jugador del món calgués mirar cap a un altre costat.
Que Valverde mereixi un aplaudiment més gran per la seva entrega i rendiment esportiu no vol dir que el club i la seva afició no el critiquin i fins i tot li aplaudeixin un comportament impropi d’un club que tota la vida ha presumit de valors i que, com diu el seu himne, «quan perden donen la mà». Suposant que sigui certa la terrible frase que se li atribueix a Baena des de l’entorn de l’uruguaià, com bé va dir Tebas, seria un atenuant, mai una justificació. Malgrat que la propaganda hagi volgut equiparar les dues coses. Que els colors no ennuvolin la vista, tot i que avui dia sembli una quimera.
■
«M’he recolzat en la gent del Madrid, en la gent del carrer. Ho agraeixo», va dir l’uruguaià