«No ho deixaré, em vull acomiadar a la pista»
— Està a hores d’entrar al quiròfan, ¿com es troba?
— Físicament de moment em trobo bé. Al final, quan et trenques l’encreuat tens dolor al moment perquè notes el cruixit, però no és un dolor intens. És pitjor saber que t’has trencat el genoll, veure que s’està inflant una mica i que et dificulta la mobilitat, més que el dolor en si que et pot causar la ruptura. Físicament, bé fins aquest divendres, que és quan començaré a trobar-me malament perquè m’operen. Llavors comença un mes i mig de patiment però s’ha de passar.
— ¿I psicològicament?
— L’última em va afectar una mica més. Ho vaig portar pitjor. No sé si és per l’experiència, la maduresa, portar més operacions... Ara ho estic portant una mica millor i tinc altres projectes que em fan molta il·lusió i estic intentant distreure la ment. Sé que hi haurà moments durs i dies difícils, però sé que tot passa.
— ¿Com va ser el moment en què va notar el cruixit a la pista?
— En el moment que em passa, ho sé. Quan noto el crac i encara no he tocat el terra, en el moviment, jo ja sé que m’he trencat el genoll. És una de les pitjors sensacions que pots arribar a tenir. Ja coneixia el so, la sensació, i penses que no pot ser una altra vegada. És el que pensava: ‘No pot ser, si estava bé sense dolor. No em feia mal res i el genoll estava perfecte i podia jugar bé. No pot ser, no pot ser’. Et costa creu-ho, són moments difícils. El primer dia és molt dur.
— ¿Com van ser les primeres hores?
— Sincerament, fins que no arribo a l’hotel, són una hora, una hora i mitja, molt dura. Sense parar de plorar. Són moments molt difícils perquè penses, saps i assumeixes, que et toca estar molts mesos aturat. Que et toca tornar a passar per tot el procés: la tercera operació va anar molt bé, però la segona em va fer molt mal. Hi ha la incertesa de tornar a passar per tot això. És la quarta... És dur perquè, al final, un jugador moltes vegades no es recupera d’una lesió d’aquesta gravetat. Jo en porto tres i he tornat a jugar a un gran nivell. No sé si al meu millor nivell, però sí a un de molt alt. Llavors dius: «Uf... una altra vegada». Però quan vaig arribar a l’hotel i em vaig canviar, em vaig asserenar. Estava més tranquil i sabia que ho havia fet el millor que he pogut.
— Al pavelló hi havia la seva dona, la Cristina, a qui es va poder veure molt afectada des del primer moment.
— També estic molt fastiguejat per ella, perquè al final és qui s’ho menja tot a l’ombra. Veurela plorar, saber que ara li venen uns mesos que s’ha d’ocupar de tot perquè jo no em puc moure. S’ha d’ocupar de mi, de la nostra filla, de tot... Estem sols. Vivim lluny de la família i això són coses que sumen.
— Ara torna a quiròfan per quarta vegada. ¿Com es prepara?
— He d’anar dia a dia. No tinc por que pugui sortir malament. Al final, això és esport. Jo ho donaré tot i faré tot el possible per recuperarme. No hi ha una vareta màgica, amb què saps que fent una cosa t’hagis de recuperar. Hi ha milers de coses que influeixen: la mateixa operació, la recuperació... Sé que ho posaré tot de part meva i sé que tinc els millors mitjans. Conec el procés i el que comporta. He passat recuperacions de molt dolor i d’altres de gens de dolor. És terreny conegut. Em fa mandra el primer mes, perquè tens molt dolor fins que tornes a caminar, i després tot va rodat. Un cop pots fer vida normal, tot i que no pugui jugar, però ja no depens de ningú i pots fer les coses sol.
— Ara ve la pitjor part. ¿Es fa molt costerut el primer mes?
— És dur perquè et fa mal en qualsevol posició i gairebé no dorms. No depens de tu mateix per res: ni per dutxar-te o anar al lavabo. Necessites que algú sempre t’acompanyi. El primer que li vaig dir a la fisioterapeuta va ser: ‘¡Es notava que faltava alegria i esmorzar gratis aquí, eh!’. [riu] A mi m’agrada portar coses i els dic: «¡Mira, m’he hagut de trencar per portar una mica de salsa aquí!». Intento veure-hi la part positiva. Sé que ara tindré molts mesos, que puc disfrutar de la meva filla, que per mi ella és el més important.
— I està decidit a no retirar-se, a tornar malgrat que sigui la quarta ruptura.
— Vull tornar. Ho intentaré i posaré tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Després de la tercera operació vaig dir que ho deixava. Vaig estar molts dies dient-ho sense parar, sobretot el primer dia. ‘Ho deixo, ho deixo, ho deixo...’. Ho vaig dir com 20 vegades [riu]. Aquest cop no ho he fet. No ho deixaré. No sé si al final seré capaç de tornar a jugar, però ho intentaré. Vull acomiadar-me de la meva gent, del meu club, de la meva afició, al camp. Vull assaborir cada minut que pugui jugar al futbol sala, ja sigui a casa o a fora. Vull tornar a tenir aquesta sensació i ho intentaré.
— ¿Quina és la seva principal por?
— No tinc por. El pitjor que pot passar és que m’hagi de retirar i és una possibilitat. L’últim contracte ja el vaig firmar pensant que podria ser l’últim. Si he d’acabar l’any que ve i m’he de retirar, ho faré. No és una cosa que em faci por. ¿Que si m’agradaria retirarme jugant? És cert. Però hi ha la possibilitat que no vagi bé, que no tingui bones sensacions o que al final decideixi que no vull seguir. És una possibilitat, però ara mateix no la contemplo.
— L’esport moltes vegades no és just.
— La justícia és relativa. Em sento afortunat, malgrat tot això. Ha sigut un aprenentatge que m’ha fet madurar, tenir experiències negatives i saber afrontar-les. Però no puc dir que sigui injust perquè he viscut el millor i el pitjor. He guanyat una quantitat enorme de títols que segurament hi hagi gent que mataria per només un. He viscut moltes coses boniques al Barça i a la selecció. No li puc demanar més a l’esport. És cert que ara entraré al quiròfan en la quarta operació, però aquest camí m’ha fet créixer com a jugador i com a persona.
■
«No tinc por. El pitjor que pot passar és que m’hagi de retirar i no m’ho plantejo»