De la minifaldilla a la moda del luxe silenciós
Mary Quant va saber captar com ningú el ‘zeitgeist’ vibrant dels 60
Acomiadar-se d’aquest món als 93 anys, en pau i havent sigut una llegenda: no sembla un mal equipatge. Em refereixo a la dissenyadora de moda britànica Mary Quant, que va morir dijous, que va intuir la revolució cultural dels anys 60 i la va traslladar a la moda. Si els Beatles van escriure la banda sonora d’aquella època, ella en va dissenyar el vestuari, almenys a l’anomenat Swinging London. Aquí, en el franquisme tecnòcrata, s’estilaven més les bombes de Palomares, les lletres del televisor i el dictum de la sevillana que va popularitzar Manolo Escobar, la dels toros i la minifaldilla, una peça en què el francès André Courrèges li va disputar la invenció. En qualsevol cas, va ser Mary Quant qui la va col·locar als armaris i al carrer.
No només va escurçar les faldilles. Va saber infondre cert sentit de la llibertat, física i mental, en el tall de cabells estil bob, els impermeables de PVC, els pantalons curts i els jeans ajustats. Hereva de Coco Chanel, va crear dissenys per a una nova generació de dones joves, amb feina, ingressos i accés a la píndola anticonceptiva, dones que competien per la vida fora de la llar. No es pot agafar un autobús a la carrera atrapada en una faldilla llapis, ni conduir una Lambretta amb enagos emmidonats. Les seves mitges de colors pretenien deixar enrere la grisor de la postguerra. Curiosament, Mary Quant va
Olga Merino és periodista i escriptora obrir la seva primera botiga a Londres, Bazaar, el 1955, només un any després que s’acabés el racionament a la Gran Bretanya. Una energia nova vibrava en l’aire i ella va saber captar-la com ningú.
‘QUIET LUXURY’
Mentrestant, llegeixo a les revistes de moda que, en aquesta època de desoris diversos, el que es porta entre els rics és el quiet luxury, el luxe silenciós. Res de tons cridaners ni logos ostentosos. Si els 60 van ser un terrabastall, ara ser in passa per l’austeritat tèxtil, la inversió en peces de qualitat i la compra reflexiva, conforme amb el zeitgeist, l’esperit dels temps. O sigui, camisa blanca, texans i sabates de pell bona, mil vegades enllustrades. Per qui es pugui pagar un bolso molt tocat i posat, es tractaria que el complement es vegi ben tronat, com si l’àvia l’hagués llegat en el testament.
No sé si es tracta d’una tendència natural, d’un nou estil de vida, o bé d’una hàbil maniobra de la indústria per blanquejar-se, el fashion-washing. Em sembla estar sentint la veu de la meva mare, i fer-li cas: «Un únic abric però que sigui de roba bona, per tota la vida». L’abric mortalla. Però sona raonable tornar als hàbits d’altres èpoques, sobretot quan penses que per confeccionar uns texans es requereixen uns 7.500 litres d’aigua.
■