Eva Green, el rostre del misteri
poden veure al cine en la luxosa i costosa revisió del clàssic d’Alexandre Dumas ‘Los tres mosqueteros: D’Artagnan’, dirigida per Martin Bourboulon.
Eva Green (París, 1980) ha aconseguit una cosa molt difícil per a una persona que, per la seva professió, ha d’estar molt exposada (almenys durant les temporades de promoció de les seves pel·lícules): ser increïblement enigmàtica. Des del seu debut amb Els somiadors (2003) de Bernardo Bertolucci i fins al dia d’avui, en un moment en què la intimitat de les personalitats públiques és un miracle, l’actriu francesa ha conservat un halo de misteri.
És difícil precisar com ho ha fet, però segur que hi han tingut alguna cosa a veure diversos factors. El primer, l’extremadament gelosa que ha sigut sempre amb la seva vida privada. Ni tan sols l’enorme visibilitat que li va donar la pel·lícula de Bertolucci, les escenes de sexe de la qual van ser molt comentades, o convertir-se el 2006 en Noia Bond a Casino Royale (i, de passada, desactivar la naturalesa accessòria de la majoria de personatges femenins de la saga) van poder amb la seva intimitat i la seva discreció.
El segon, la seva fugida deliberada de tot el que no sigui estrictament cinematogràfic, de la sobreexposició que s’exigeix a les estrelles si volen mantenir-se brillants en una indústria tan atractiva (quan les acull) com impia (quan se’n cansa).
Un tercer podria ser l’extremada timidesa que sempre ha confessat i demostrat. I un quart és, sens dubte, el seu físic. Més enllà de la seva indiscutible bellesa, Eva Green és tan magnètica com enigmàtica. Dins i fora de la pantalla, els seus ulls blaus són inconfusibles i són plens de misteri.
En el seu nou treball, Los tres mosqueteros: D’Artagnan (2023), superproducció francesa, dona vida a Milady. En 20 anys al cine, Eva Green s’ha construït una filmografia sòlida però sense patrons clars, tot i que sí que s’hi adverteix una tendència natural als gèneres purs i una fugida cada vegada més gran dels personatges sexualitzats.
Ha fet cine comercial i propostes més minoritàries, pel·lícules de directors consagrats i d’autors que comencen, cine a Hollywood i a Europa. També ha fet molta televisió. Entre altres coses, ha sigut Sibila
En 20 anys, Green s’ha construït una filmografia sòlida però sense patrons clars
de Jerusalem a El regne del cel
(2005) de Ridley Scott, ha sigut actriu fetitxe de Tim Burton (Ombres tenebroses, El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares, Dumbo) i ha treballat a les ordres de Bertolucci, Roman Polanski (Basada en fets reals) o J. A. Bayona, que la va dirigir en els dos primers capítols de Penny Dreadful (2014-2016). Per la seva interpretació en aquesta sèrie va ser nominada als Globus d’Or.
A totes aquestes pel·lícules i sèries està esplèndida. Com també ho està en dues propostes menys conegudes: Proxima
(2019), drama d’Alice Winocour en el qual encarna una astronauta que intenta conciliar vida professional i personal, i el thriller
amb elements de terror Nocebo
(2022), de Lorcan Finnegan. La seva interpretació en totes dues és espectacular.
■