Un congrés ecumènic de columnistes

Alguns dies el pensament s’estanca com una bassa de mosquits

Em desperto tard, preparo cafè i m’assec a escriure aquesta primera línia. De seguida m’adono que he de retrocedir amb el cursor perquè en lloc de despert he teclejat desert i aquest és el problema: què li puc explicar a l’improbable lector, sense avorrir-lo, aquest diumenge d’astènia primaveral. Ahir a la nit em vaig ficar al llit pensant que dedicaria la columna d’avui al nou llibre de Valentí Puig, columnista enciclopèdic d’aquesta santa casa, i li trauria punta a l’últim paràgraf llegit abans d’apagar el llumet: «Les tantes petites coses que tens a l’abast quan t’aixeques del llit cada dia i són com un eixam de papallones que voletegen buscant una bona branca en la qual parar i posar-se». Parar i posar-se. Però Casa dividida. Dietari del 2022 (Destino / Proa) mereix un cap més clar que el meu aujourd’hui. Hi ha alguns dies en què el pensament discorre com un rierol de muntanya, ràpid, saltironant, flexible; i n’ hi ha d’altres en què es clava. Una bassa de mosquits.

El problema no és la falta de temes –més aviat en sobren–, sinó la veu, la fugida de la cridòria política i estar a l’altura de l’espai assignat, el «gueto privilegiat», en paraules del professor Martínez Albertos. En ocasions, la llibertat absoluta, escriure del que et doni la gana, resulta un dard paralitzant.

Olga Merino és periodista i escriptora

WHISKY I AIGUA AMB GAS

Des de fa un parell de mesos, des que vaig llegir un escrit de Julià Guillamon a La Vanguardia, li dono voltes a una idea marciana: organitzar un congrés ecumènic de columnistes a Espanya. El text de Guillamon es titulava Com escric alguns articles i començava així: «Un dels elements fonamentals és el ‘trac’: la sensació d’angoixa abans d’actuar. Quan em toca escriure un article tinc ‘trac’». Seria reconfortant i enriquidor compartir els tracs, els trucs i els mecanismes de descart en aquest hipotètic simposi, ben regat de whisky. O millor, d’aigua amb gas, perquè els millors ponents acumularien ja molts anys de redaccions i barres.

Una de les taules rodones s’ocuparia de divagar sobre la funció del columnista, una qüestió que, segons descobreixo en un text acadèmic, va preocupar Javier Marías: ¿entretenir? (que difícil); ¿alliçonar? (quin horror); ¿criticar? (ai); ¿ajudar a entendre més bé el nostre temps? (massa pretensiós). De vegades és millor callar i buscar una bona branca on posar-se, com les papallones.

No em facin gaire cas. Deia Manuel Alcántara, poeta i periodista, que tot el que s’escriu a les volanderes pàgines d’un diari té una irrefrenable vocació d’oblit.

■