El gir de Feijóo

Alberto Núñez Feijóo va tornar de Setmana Santa i va fer un gir al marc mental de la precampanya del 28-M. Va venir a dir que no estava tot guanyat, que les expectatives del PP a les municipals i autonòmiques se cenyeixen a recuperar una o dues comunitats autònomes (bàsicament València), que els resultats del maig no prefiguren els del desembre i que es fa personalment responsable dels uns i dels altres. Algun guru li deu haver dit que no li convé desmobilitzar els propis abans de temps. El moviment de Feijóo ha tingut almenys tres conseqüències: dins del camp de la dreta, alguns ja han esmolat els punyals per si Feijóo s’estimba el 28M i hi ha oportunitat de degollar-lo; la Moncloa ha guanyat credibilitat davant les bases locals del PSOE ja que ja no és l’única veu que diu que no tot està perdut, ho admet fins i tot l’adversari; i ha frenat els plans de Pablo Iglesias perquè Podem no sumi si el destí final és quedar lligat a Yolanda Díaz... a l’oposició.

Els partits a l’esquerra del PSOE es presenten hiperfragmentats al 28-M. Yolanda Díaz defensa que aquesta pluralitat només és el reflex de la diversitat espanyola. Té raó. Però la llei electoral espanyola i la mirada sobre Espanya que s’irradia des de Madrid deformen aquesta realitat fins a convertir-la en insignificant. Si en les eleccions generals Podem acaba competint província a província amb les marques locals de Sumar, la patacada serà estratosfèrica. Part d’aquest vot perdut debilitarà al seu torn els resultats del PSOE. En aquest embolic serà fonamental l’estat psicològic en què estigui cada formació el dia després del 28-M. Els que fa anys que analitzen enquestes saben que el que és important no és només qui guanyarà, sinó qui pensa la gent que guanyarà. Feijóo s’ha tret pressió i Sánchez juga tres partides: el poder territorial que conservi el PSOE, la conjunció de PP i Vox i la sort de Yolanda Díaz, que ha d’apoderar-se de Podem per no acabar fagocitant els socialistes.