Macron aprofundeix la crisi
Per no vacil·lar ni un segon, el president francès corre el risc de quedar-se sense aliats
França suma nous elements de tensió social després de la resolució del Consell Constitucional, que divendres va donar per ajustats a la Carta Magna els punts essencials de la llei que reforma les pensions, i de la decisió del president Emmanuel Macron de promulgar-la ahir a la matinada. La decisió de la Intersindical d’ajornar fins després de l’1 de maig qualsevol contacte amb l’Elisi –n’estava previst un dimarts– només reforça les dimensions de la protesta al carrer enmig d’una crisi que un diputat del conservador ha definit com a «política i democràtica», i que va més enllà de l’enfrontament institucional a propòsit d’una norma que el socialista Olivier Faure considera «dolenta, injusta i il·legítima».
Fins i tot si s’accepta com a punt de partida que la viabilitat del sistema de retir i pensions necessita un canvi perquè sigui sostenible a llarg termini –l’esquerra ho discuteix–, la remissió de Macron que la reforma figura en el programa del seu partit, Renaixement, resulta clarament insuficient per legitimar-la. De fet, l’exasperació del carrer pel pas fet és la prova palpable que la victòria de fa un any va ser tant fruit del vot dels que són partidaris d’aquest programa com d’aquells altres que van apostar per Macron per impedir a la ultradretana Marine Le Pen arribar a la presidència. A partir d’allà, desatendre la profunditat de la protesta i, en última instància, recórrer a l’aprovació de la reforma sense que es votés a l’Assemblea Nacional gràcies a un article de la Constitució que permet ferho, va ser interpretat pels sindicats, tota l’esquerra i fins i tot personalitats centristes com un desafiament del president.
El risc d’agreujament de la crisi està servit, amb un debilitament manifest de Macron, que no té al Parlament una majoria estable i consolidada i més del 60% de la població contrari a la reforma, segons les enquestes més recents. Amb el factor afegit que amb molta freqüència són els partidaris de l’acció directa els que prenen la iniciativa en les manifestacions, senyal inequívoc que per moments els sindicats es veuen desbordats, una cosa que alarma una part de la mateixa opinió pública contrària a elevar l’edat de jubilació a 64 anys.
El desenvolupament de la crisi torna a posar sobre la taula el poder desorbitat que la Constitució de la Cinquena República dona al president, però també quines possibilitats de supervivència política té Macron en els quatre anys de mandat que li queden. Perquè la situació que enfronta no és simplement no disposar d’una majoria assegurada al Parlament, sinó que la mobilització contra la llei està garantida a curt termini i els sindicats, inclòs el moderat CFDT, no decretaran una treva sota pena de donar més munició als adeptes a la guerrilla urbana. Per això el moment és especialment greu en la segona economia de la Unió Europea, amb un president que, per no vacil·lar ni un segon, corre el risc de quedar-se sense aliats, una esquerra mobilitzada, però procliu a les digressions divisives, i una extrema dreta expectant que creu arribat el moment d’atraure noves voluntats amb eslògans convenientment suavitzats.