«Ningú hauria de morir sol»
Oleguer Borés té 78 anys, pateix càncer de pàncrees terminal i es troba en cures pal·liatives. En el final dels seus dies, aquest barceloní reflexiona sobre la vida, la mort i el món que deixa.
«Jo al càncer li demano ‘mata’m ja, liquida’m’», confessa Oleguer Borés, malalt en etapa de final de vida. «El 2007, la meva filla Anikken, que és metgessa oftalmòloga, em va dir: ‘Tens càncer de pàncrees’. Així tal qual. Em van operar. Em van treure el tumor però temps després, en una analítica, van aparèixer rastres de sang al conducte urinari i fins avui. He plantat cara però començo a estar cansat. A l’agost vaig tenir una pulmonia que va tenir bona punteria. Vaig estar ingressat més de 90 dies però vaig demanar tornar a casa, tot i que estic sol. Ja m’han dit que d’aquesta no me’n surto. Estic esperant que vingui la parca. Jo no li obriria la porta però té les claus de tothom així que...». És la reflexió d’aquest barceloní de 78 anys que respira sempre connectat i amb dificultat però conversa, riu i fa riure. L’ajuden a fer-ho els professionals del servei de pal·liatius PADES i els voluntaris de la Fundació Paliaclínic.
«Abans no pensava en la mort. Ara, tot i que no voldria, cada dia hi penso una mica més. Soc aquí esperant que arribi, ¿i què puc fer? Doncs mirar la tele, llegir, parlar amb gent..., aguantar-me. Hi ha dies que no estàs tan fi, que et fa mal l’esquena, però no un dolor qualsevol, un dolor rabiós, i has de prendre morfina», explica resignat. Però un segon després, una espurna d’ironia li apareix als ulls i comenta, divertit, que ha tornat a cuinar. «I m’agrada sortir a veure botigues. I si trobo un basar xinès, hi entro. I regiro i en surto amb una polsera, una espardenya per a les orelles i un barret per als genolls. ¿Quin dia m’ho posaré? Doncs mai. Parlo per telèfon amb la meva filla, l’hi explico i riem».
L’humor, «i la mala llet», assegura ell, l’han ajudat a viure i, també, a esperar: «Exteriorment, ho encaro bé. Interiorment, mitjanament bé. A mi m’agradaria anar-me’n a dormir i quedar-me rígid, però no es pot escollir. He dit als meus: ‘aquí no és necessari plorar’».
Un món pitjor
Borés va néixer al carrer Verdi el 1945, «amb el final de la Segona Guerra Mundial» diu, però marxarà en una Europa de nou arrasada per la guerra. «El món és definitivament pitjor. Podíem haver après ni que fos sis coses boniques però n’hem après 200.000 de lletges», assegura.
Se li trenca la veu al recordar que, fa tres anys, l’Elsa va morir. Gairebé sembla més enfadat amb aquesta mort que amb la seva: l’havia conegut quan ella tenia 17 anys i ell uns 20. «Era noruega i, des de molt petita, venia cada estiu a Pineda de Mar. Un dia estava assegut a la plaça Major, ella hi passava amb les amigues... Es va atrevir i va venir a parlar amb mi», rememora amb nostàlgia, i afegeix que «va parlar i va parlar i em va deixar babau. Ja s’havia fixat en mi però jo ni l’havia vist. Això sí, una vegada la vaig conèixer, no hi va haver ningú més». Al final, el seu amor s’havia transformat: «Érem els millors amics del món» i per això, tot i que divorciats, menjaven junts dos dies a la setmana i es deixaven regals sota el coixí.
«M’agradaria anar-me’n a dormir i quedar-m’hi. Als meus els he dit: ‘Aquí no cal plorar’» «Vull que la meva mort sigui tranquil·la i no sense saber què fer», reflexiona Borés
Mirant cap enrere
Quan Borés mira cap enrere, no ho dubta: «He tingut una bona vida. Primer va ser de sacrifici. Més tard va ser de lluita però també de passar-ho bé. Vaig fer més per la feina que per la meva llar, és cert. Ara em bufetejaria, va ser un gran error. La meva culpa és meva i punt, l’accepto. Sense que sembli una excusa, em van educar en allò que el primer és la feina. Ens parlaven del deure, de la pàtria... I ens ho acabàvem creient. Així que la vaig espifiar amb la meva filla: ara, de gran, li he demanat perdó. Quan l’hi demano, es queda en silenci. Com a contrapartida, l’Anikken ha estudiat el que ha volgut i on ha volgut, ha viatjat...
Ha viscut una vida molt diferent de la meva. No estic orgullós que la meva filla sigui metgessa, sinó que sigui com és: molt responsable, complidora i un tros de mare», afirma.
És un home d’amics i fins i tot ara, que passa tantes hores entre quatre parets, n’ha fet un de nou, un que segons ell és un mag amb una maneta que fa passar més ràpides i més bé aquestes hores d’espera. «Les infermeres, els infermers... són àngels que volten per aquí. Un em va posar en contacte amb la Fundació Paliaclínic i el seu programa de voluntariat d’acompanyament. Des de fa un parell de mesos, en Sergi ve a visitar-me. Mai m’ha fallat. Xerrem, m’explica mil coses: des de les obres a la ciutat fins a què cuinarà a la seva nòvia... Ell ara comença la seva vida, jo l’acabo. Ens ajudem. Parlem obertament o estem callats, que és una altra manera de parlar, una de molt bonica», apunta.
En aquests silencis hi caben alegries i records però també aquestes pors que sotgen en la soledat: «Jo sé que me’n vaig, no cal donar-hi més voltes. A part del mal que fa deixar els meus, accepto morir-me com a llei de vida. El que sí que m’espanta és com ho faré. Vull que sigui tranquil i no sense saber què fer. Visc amb l’aire sempre penjat del nas. Ahir, se’n va anar la llum cinc o sis vegades a l’escala. ¿I ara com respiro?, em preguntava. És veritat, tinc la petita bomba autònoma. Però, ¿quant dura? ¿Quatre hores? ¿Me’n vaig al bar per connectarhi la màquina i demanar-me un cafè? Mentre estava ingressat, vaig somiar que em moria per falta d’aire. ¡És tan horrorós!», confessa valent, mirant de cara, des de la seva trinxera construïda amb ironia i consciència.
«Ningú hauria de morir sol, algú s’hauria de quedar al teu costat fins que s’acabi la història. I potser dir-te una frase bonica. Quan arribi el meu final, els he demanat als meus que em facin una mica de companyia i m’agafin la mà. Suposo que això és el que es necessita en l’últim moment». Que així sigui.
■