Els murals ocults del metro de Barcelona
Als anys 80, el suburbà de la ciutat es va convertir en una galeria d’art amb obres pintades per joves artistes de l’època. Descobrim on estan amagades aquestes pintures i quines històries amaguen, explicades pels seus protagonistes.
Hi va haver un temps en què transitar pels passadissos del metro de Barcelona era més que un simple tràmit per arribar a un destí. Als anys 80, el suburbà es va convertir en una espècie de galeria d’art alternativa en la qual artistes i estudiants del món del disseny van tenir l’oportunitat de plasmar les seves obres. En total, entre els anys 1984, 1985 i 1986, van ser 106 els artistes que van contribuir, amb 745 obres, a crear la que va ser la pinacoteca més freqüentada de tota la ciutat: el metro.
Tot va començar quan, després d’una experiència de decoració d’estacions amb treballadors de l’ocupació comunitària, el 1984 es van oferir espais a diferents escoles de Belles Arts perquè els seus alumnes pintessin murals al metro, amb el desig de «fer més agradable l’ús d’aquest transport públic», recull un antic pamflet de l’any 1987, firmat per Mercè Sala Schnorkowski, llavors presidenta del consell d’administració de Ferrocarril Metropolità de Barcelona, entitat integrada a Transports Metropolitans de Barcelona. A aquests pintors, alguns els denominaven Col·lectiu de Sota.
Pocs anys després les obres es van anar degradant i es van acabar cobrint fins fer-les desaparèixer. No obstant, les seves restes es mantenen ocultes en una trentena d’estacions. Algunes simplement són darrere d’elements que, si algun dia es retiren, podrien tornar a veure la llum.
Records de fa 40 anys
Jordi Arbonés tenia només 19 anys quan, mentre estudiava pintura a la Massana, un professor li va parlar d’aquesta iniciativa de TMB i va decidir apuntar-s’hi. Va pintar 10 murals a l’estació de Fabra i Puig el 1984 i guarda un gran record d’aquells dies. «Va ser espectacular. TMB posava tots els materials. Però no hi havia ningú darrere nostre per controlar-nos. Vam tenir llibertat total», assegura en una entrevista amb EL PERIÓDICO.
«Vaig ser l’únic que va pintar en blanc i negre, perquè em venia de gust així. Arribava a l’estació i improvisava cada dia sobre coses quotidianes, no portava res preparat», explica somrient, mentre subjecta una fotografia seva d’aquella època «amb més cabell i menys quilos», apunta entre rialles. Aquesta parada també la va decorar Anna Rodón, la seva parella de llavors, amb qui posteriorment es va casar.
Ara, als passadissos del suburbà ja no queda ni rastre de les seves obres. «Van durar uns dos anys», estima Arbonés. Igualment, la seva intenció tampoc era que duressin per sempre: «Sabia que era una obra efímera. Era pintar directament a la paret i que durés el que havia de durar».
Una altra artista que va rebre l’encàrrec de decorar el metro va ser Isa Egea, a qui van assignar la parada de Marina. En una entrevista amb aquest diari, ha explicat que va pintar «l’estació sencera»: «Devia fer uns vuit o deu murals. No ho sé, molts. I tots seguien la mateixa línia. Era una pintura molt fresca, perquè jo era molt jove.
Molt de l’estil dels 80», relata.
En aquell moment, Egea tenia 25 anys. Malgrat tenir l’oportunitat d’exposar la seva obra en un lloc freqüentat, té un record una mica més amarg de l’experiència: «Sentia que els estàvem decorant les estacions de manera gratuïta. Pagaven només el material. De fet, crec que al final em vaig enfadar i vaig deixar pendent d’acabar algun mural», explica.
Altres persones que van tenir l’oportunitat de plasmar el seu art al metro van ser Montse Fernández, Gemma Varo, Carmen Fabrellas i Cristina Villena, companyes de segon curs de Moda de l’Institut FP Poblenou. El seu mural, pintat el 1985 a l’estació de Verdaguer, va tornar a veure la llum fa unes setmanes, ja que durant anys s’havia mantingut amagat darrere d’un quiosc que acaba de ser retirat.
A la recerca dels murals
Qui tampoc ha oblidat aquestes pintures és Miryam Martín, una barcelonina nascuda l’any 1982 que de petita va quedar enlluernada pels murals. «Em feia il·lusió agafar el metro i veure els murals que hi havia», explica a EL PERIÓDICO, evocant algunes de les primeres imatges de la seva infància.
A poc a poc, les obres –que no tenien manteniment– es van anar deteriorant i tapant amb pintura, rajoles, plaques i altres materials. «És una pena que desapareguessin, perquè eren preciosos. Eren d’una qualitat artística magnífica», assenyala la Miryam.
L’extinció dels murals, quan ella era petita, va fer que quedessin gravats només a la seva ment, de manera que fins i tot es va arribar a preguntar si de debò van existir o
Entre 1984 i 1986, un centenar d’artistes de la ciutat van crear 745 obres d’art als passadissos
«Va ser espectacular. Vam tenir llibertat total», diu Jordi Arbonés, un dels pintors
si eren només una fantasia de la seva infància. «Ho preguntava als meus amics i coneguts, però ningú els recordava», explica.
Un dia, consultant l’hemeroteca d’un diari barceloní, va trobar un antic article en el qual s’esmentaven les obres i va descobrir que sí que van ser realitat. Arran d’això, va decidir crear el compte d’Instagram @Bcnunderground per posar-se en contacte amb alguns pintors i amb TMB per intentar aconseguir imatges de les pintures desaparegudes.
«Recordo un cor amb formigues al Clot, uns lleons a Marina, un tritó a Navas i, sobretot, la màarbre de Maragall», deia en una de les seves publicacions. Finalment, va aconseguir que TMB n’hi mostrés algunes.
Aquesta última, la «mà-arbre» de Maragall, s’ha convertit en una petita obsessió per a ella. Amb l’ajuda de l’arxiu històric de TMB, ha aconseguit tornar a veure-la tot i que encara avui desconeix qui n’és l’autor i demana ajuda per trobar-lo. «Tant de bo tingui sort i pugui parlar amb ell», expressa.
■