«El procés ha provocat fractura i silenci»
«La memòria no només és selectiva –avisa Manuel Calderón–, sinó que tria sempre el dolor». El periodista acaba de publicar ‘Descampados’, un exercici de memòria, enyorança i denúncia. La història personal –també col·lectiva– d’un ciutadà que s’enfronta al passat sense rancor. «A Espanya hi ha molt oblit, però no perdó –diu. I només si hi ha perdó es poden transformar les coses».
Qui toca aquest llibre toca un home, una història, una ciutat, un dolor. No és comú que hi hagi llibres així, tan plens de la vida d’altres explicant, a més, una vida pròpia, la de l’autor. Ell és periodista, ha treballat en molts mitjans, però no és només el seu ofici el que aquí el porta a escriure Descampados, sinó alguna cosa així com la consciència d’una època, d’un temps que passa sobretot a Barcelona, on va anar a viure amb els seus pares, des de Còrdova, el 1970.
Descampados (Tusquets) reflecteix totes les zones de sorpresa o incertesa en què Barcelona, Espanya, Catalunya, han proporcionat assumptes, drames, estranyeses, que poblen el llibre com un riu extraordinari en el qual també hi ha aigua bruta. Una barreja de memòria, enyorança i denúncia, aquest llibre sembla fet perquè la voluntat d’oblit sigui incapaç d’esborrar una experiència de la qual aquí parla l’autor amb una calma que és també pròpia del seu d’art.
Manuel Calderón va néixer el 1957. Té l’edat d’una experiència, la del seu país de naixement i la d’una escriptura que prové dels grans de l’època en què arrenquen el seu ofici de periodista i la seva aspiració de poeta o filòsof. És la història personal, i també col·lectiva, d’un ciutadà que s’enfronta al que va passar i ho fa sense rancor ni ira. Hi parlem a l’Hotel Santo Mauro de Madrid. La seva veu sonava com si estigués remarcant un llibre.
— ¿De què s’ha hagut de desposseir com a periodista per fer aquest llibre?
— M’he hagut de desposseir de la incertesa d’escriure una crònica sabent que l’editor te la tallaria. Jo he entès sempre el periodisme com una activitat que explica els fets, però sempre des d’un punt de vista i això he mirat de fer aquí. No sé si ho he aconseguit, però aquesta era la meva intenció.
— ¿Quina és la seva opinió sobre el periodisme d’ara?
— Al deixar l’activitat diària del periodisme hi va haver un col·lega veterà que em va dir: «Manolo, no et preocupis, ens va tocar la millor època del periodisme, els anys 80 i 90». I, sí, és veritat: ara hi ha un enviliment de molts temes de l’actualitat i, fins i tot, de l’escriptura. A mi m’agrada el periodisme d’explicar els fets i no tant el d’opinió i avui falta capacitat crítica per explicar els fets laterals de les coses.
— El llibre comença amb una frase que té a veure amb l’essència del llibre: «Una tierra sin memoria».
— Sí. I després hi ha els protagonistes del llibre que són ecos que encara estan ressonant. Són veus d’Espanya i de Catalunya que venen d’un temps en què no hi havia modernitat. Són d’un llenguatge molt pur i molt poc victimista. Nosaltres vam arribar a Catalunya amb molta alegria i això sorprenia, perquè creien que hauríem d’estar tristos per haver deixat la nostra terra. Però nosaltres hi anàvem disposats a la integració.
— Aquí hi ha molt present Pasolini. Ell mateix és un descampat...
— Doncs... sí, pot ser. Pasolini mor a Òstia, al límit de la ciutat, on té un monument que està pràcticament amagat, perquè va ser acusat de tenir relacions sexuals amb menors i sembla que això pesa més que la seva obra. Però, sí, potser aquest llenguatge amb què ell feia les seves coses, en literatura, en cine, ressona aquí.
—Quan parla de Franco, de la seva mort, dels incidents de llavors i quan avança en el que explica, vostè escriu: «Desconfío de la memoria».
— ¿Desconfia de la memòria? Doncs... no ho sé. Deu ser perquè desconfio de la memòria enrajolada, que és una cosa molt espanyola. M’agrada més construir amb petites peces un mosaic. La memòria no només és selectiva, sinó que tria sempre el dolor. Els meus pares van patir molt quan eren joves, però després mai van recalcar aquest patiment. Bé, la meva mare tenia un dolor interioritzat i plorava pel passat. Jo escric aquest llibre en un context en què la memòria comença a ocupar un paper central a Espanya. Però jo desconfio de la memòria personal, prefereixo la dels historiadors. Crec que a Espanya hi ha molt oblit, però no perdó.
«Avui falta capacitat crítica per explicar els fets laterals de les coses»
«He tingut un cert autocontrol. Perquè detesto el patetisme de suburbi»
I només si hi ha perdó es poden transformar les coses.
— ¿Com ha fugit del que denuncia aquí, de cada una de les èpoques del món on vivia?
— Acceptant totes les contradiccions. Acceptant la perfecció i la imperfecció, la correcció i la incorrecció. Crec que a Espanya s’ha passat de la premodernitat a la postmodernitat sense un desenvolupament profund de la modernitat. Per això aquí les anomenades guerres culturals tenen molt eco. Perquè ens ha faltat una solidesa, una modernitat crítica per menysprear debats que no tenen cap mena d’interès. Aquí jo només m’he volgut quedar en un espai contradictori.
— ¿Li ha fet mal escriure aquest llibre?
— Aquest llibre ha sigut un espai molt lliure d’escriptura, perquè és on he pogut llançar textos que no sabia on ficar. El que sí que passa és que he tingut pudor amb les descripcions. I, de fet, ho dic: «No contaré todo lo que he visto».
Per pudor i per la purificació dels sentits. He tingut cert autocontrol, diguem-ho així. Perquè detesto el patetisme de suburbi: abusar de la marginalitat.
— El llenguatge de l’època, d’aquest temps, marca moltes zones del llibre. En aquest paràgraf sobre el que es deia i no es deia, vostè assenyala una paraula que continua sent d’aquell temps: nunca diría ‘cuneta’’». «Un niño
— És que és una paraula del nostre patrimoni més primitiu i dur. És una paraula de la qual semànticament està tot dit.
—Hi ha molt remarcada l’amargor.
— Més aviat és un esquinçament del costat fosc de la vida. A mi m’interessa molt Juan Rulfo, per exemple, perquè ell fa això en els seus llibres. Jo no soc Rulfo, però d’alguna manera he volgut seguirne l’empremta en aquest sentit.
— ¿Què és Catalunya per a vostè?
— De Catalunya en detesto molt l’expressió «migrant agraït». Jo em sento un barceloní. Vaig als mateixos llocs que fa 40 anys i tinc una visió idealitzada de Barcelona, és una ciutat que em continua emocionant com quan era petit. Però ara... ara hi ha allà una realitat que jo qualifico com a monstruosa. I això m’espanta. Però de Catalunya... de Catalunya no te’n puc dir gran cosa perquè no la conec. Conec Barcelona i ja està.
— ¿Què li va semblar el procés i tot el que va passar?
— Jo vaig cobrir tot això com a periodista, vaig anar a veure la Barcelona burgesa, vaig veure molta gent fent cua per votar en el referèndum amb tota tranquil·litat. Però a mi em va semblar que s’estaven fent un autocop. No sé si t’he contestat, però... és el que vaig veure el 2017.
— M’ha contestat. Però ara digui’m: ¿quines conseqüències va tenir per a aquest país i per als catalans?
— Jo crec que una nefasta conseqüència: frenar la possibilitat de crear un marc comú de convivència en un territori federat, que és el que és Espanya. Això ha sigut una irresponsabilitat majúscula, tremenda, greu. Perquè això ha provocat una fractura i ha provocat silenci. Conec grups d’amics o famílies que han trencat qualsevol mena de contacte per aquest tema. Aquesta divisió tindrà conseqüències devastadores per al desenvolupament social que hauria de ser harmònic sempre.
— ¿Aquesta és una cosa que li va arribar al fons de l’ànima?
— Sí. Perquè aquells dies vaig observar la diferència entre la realitat política i la realitat del carrer i com gran part de la societat catalana havia sigut marginada. El nacionalisme va ser molt cruel, menyspreador, irrespectuós amb la ciutadania. La mentida era el gran valor polític, perquè molts es van creure que Catalunya era un país humiliat i derrotat. Una cosa totalment falsa.
— ¿I aquesta ferida encara hi és?
— Bé... Jo prefereixo refugiar-me en la cultura i no tenir en compte coses com aquestes. Prefereixo fer això.
— Una paraula clau per a vostè és a partir d’aquesta paraula hi ha molta reflexió al llibre. xarnego,
— Sí. Però és una paraula que jo no sentia, el que sí que notava era una diferència en el tracte. El que rep l’emigrant crea tabús i un paternalisme hiperdesenvolupat. Això és el que crec que ha passat, concretament, a Catalunya. Una vegada Gabriel Ferrater va parlar del xarnego amb una crueltat despietada. Juan Marsé, en canvi, va ser molt comprensiu i tenia la gosadia o, fins i tot, la fanfarroneria de plantejar un tema central: l’admiració cap al pobre immigrant. xarnego
— El seu pare no va morir de mort natural sinó de mort de pobre.
— El meu pare va morir atropellat a Madrid. El va atropellar una furgoneta de repartiment i he volgut seguir el cas, però jo he pensat que el meu pare va travessar el carrer i va fer un gest de... A veure: que ja ha passat molt temps d’això. Ja està.
—¿Quan un escriu és possible apartar el que fa més mal?
— És que... Aquí hi ha el que fa més mal, tota la resta de coses són verí. Jo crec que el procés no va portar res de bo.
■