Un gran dinamitzador de la cultura pop a la TV i la ràdio espanyoles dels 60 i 70
Carlos Tena
En el seu moment era difícil tenir aquesta impressió, però tant Carlos Tena, que va morir divendres als 79 anys, com José María Íñigo (finat el 2018), eren personatges absolutament pop a qui el temps ha beneficiat. Tena era més transgressor que Íñigo. Íñigo va presentar l’espai Estudio abierto en dues etapes, des de 1970 fins a 1985, mentre que Tena ho va fer a Popgrama, una autèntica raresa a la televisió espanyola de l’època, emès entre 1977 i 1981, i per on van desfilar crítics i musicòlegs de categoria com Diego Manrique, Moncho Alpuente, Ramón Trecet, Àngel Casas i el mateix Tena, que se centrava en la música internacional.
Per Popgrama van passar des de Jethro Tull i Queen fins als Rolling Stones, Ramones, Bob Marley i The Police, a més d’Alaska y los Pegamoides i El Gran Wyoming. No va coincidir en el temps amb La edad de oro de Paloma Chamorro, tan important per a la ‘movida’ madrilenya, però alguns dels oficiants d’aquell corrent ja van ser a
Popgrama. Tampoc va tenir res a veure amb Aplauso, el programarevista musical més mainstream que es va emetre en anys similars, entre 1978 i 1983, el qual li feia ombra. Per això Popgrama, potser sense pretendre-ho inicialment, va ser al final un espai de pura resistència contracultural.
Tena era expansiu, una mica histriònic en les seves aparicions. Va forjar un personatge televisiu i hi va ser gairebé sempre fidel. Era potser el més televisiu, com a
showman, dels que van ser en aquell espai musical. Però els primers passos els va fer a la ràdio, a mitjans dels 60, amb un programa titulat Hablando de discos, dels que es podia parlar llavors, és clar. Després, ja a Ràdio Nacional d’Espanya, va presentar Para vosotros jóvenes i, en un gir en aparença dràstic, Clásicos populares, un espai dedicat a la divulgació de la música clàssica.
Ja en els 80, i en la gran emissora musical per a moltes generacions, Ràdio 3, va escriure, va realitzar i va presentar Discofrenia. Alternant cadenes diferents, va idear o va presentar molts més espais de caràcter musical i el 2002 acabaria tenint un programa centrat en el seu propi personatge, Con más Tena que gloria, per a Onda Cero. Tampoc va abaixar el ritme en televisió, on va ser al capdavant de Caja de ritmos i un altre clàssic, tot i que de breu recorregut, A uan ba buluba balam bambú, el tradicional espai amb entrevistes, notícies i actuacions en directe amb un nom que s’inspirava en el fraseig de Little Richard.
Vestit amb camises, americanes, armilles i corbates no especialment discretes, Tena va destacar en el panorama caspós de la ràdio i la televisió dels últims anys del franquisme. No va ser mai un crític fi, però va ajudar la divulgació de la cultura pop i rock. La seva militància comunista no el va beneficiar, però tampoc la seva llibertat a l’hora de presentar nous valors de la música espanyola: l’actuació a Caja de ritmos de les Vulpes, un quartet bilbaí i femení de punk-rock que va interpretar la cançó Me gusta ser una zorra (una versió de l’ I wanna be your dog dels Stooges) va suposar la cancel·lació immediata del programa. Era el 1983. Així estava el país. Tena va continuar fent les seves coses, però les Vulpes es van separar.
■
Tena va destacar en el caspós panorama mediàtic dels últims anys del franquisme