Per parlar del Barça ara
Ara observo que els meus amics, madridistes o no, es fixen en la meva cara abans de parlar-me del Barça, com si tinguessin por, o objecció, que el que hagin de dir-me m’hagués d’ofendre com un cop de colze. L’assumpte de què volen parlar, habitualment, és el dels àrbitres, sobre el qual demà es pronunciarà, sembla, el president Laporta. El que acostumo a dir, quan apareix aquella conversa que ara sembla delicada com un fàrmac, és que soc periodista, obligat per les regles de l’ofici a parlar tan sols del que sé, pel que he sabut jo mateix, o pel que em diuen fonts autoritzades que al seu torn han investigat a fons l’assumpte.
Una vegada dit això, que no sé veritablement què va passar, i que tot i així he escrit ja diversos articles a EL PERIÓDICO sobre l’assumpte Negreira, els amics passen a explicar-me el drama a què se sotmet el Barcelona, que pot baixar de categoria, canviar de nom, perdre les successives lligues de la seva història, a més de patir trencaments que el deixaran, per sempre, en el fons de l’armari del futbol nacional i internacional. He de dir que n’hi ha alguns de molt despietats, que una vegada que han explicat l’apocalipsi em pregunten, com si jo mateix fos un afectat dels lladronicis i altres penes:
-¿I tu com estàs?
José Saramago, que va ser el meu autor quan jo era editor de llibres, solia fer-me aquesta pregunta: «¿I te com estàs?», ja que el tu el tenyia de te. Sempre li responia que estava segons ell em veiés, i això és el que els dic als commiseratius que ja saben que no es pot estar com si res importés en la vida. A Borges li va preguntar una vegada Juan Cueto com es trobava després d’una intervenció dental que l’admirat escriptor havia patit. «Estic molt fotut». Cueto va preferir dir que havia dit «estic commogut», però Guillermo Cabrera Infante, que anava amb ells, va deixar la veritat per a la història: el que Borges va dir va ser: «Estic molt fotut».
Li feien mal les dents, al vell, no hi havia més. En aquest temps en el qual uns i d’altres diuen i repiquen que ens queden els dies comptats per continuar tenint equip de futbol em sento commogut i fotut, perquè no ens deixen ni guanyar la Lliga en pau, no ens han permès disfrutar de Pedri, estem virtualment sense Lewandovski, i a més som delinqüents a qui ens fan mal les dents de tant commoure’ns.
És el que passa ara, que parlar del Barça no permet calma. L’equip que ens enfronta resol sense drama fins i tot un cop de puny, però nosaltres estem condemnats que totes les entrevistes o declaracions dedicades al nostre passat i al nostre avenir passin per aquest mal de queixals que Borges hauria resolt amb un vers i que a nosaltres ens toca portar-lo amb anestèsia local i regional, i fins i tot internacional.
Ignoro l’avenir que ens ve però, per la meva banda, he decidit tornar a parlar del Barça, per exemple, com si tampoc haguéssim perdut a Berna el 1961. A veure si ja em deixen en la pau que mereix un fotut aficionat a qui li fan més mal els queixals que el maleït avenir.
■