Al final era fluid
És un misteri conèixer els nostres fills. Al principi són nadons, abans que això són projectes, i un projecta, és clar. ¿Què seran els nostres fills quan creixin? M’agradaria que el meu fos futbolista i ric, però després es posa a jugar, ja sent un nen, i és aventurer, pirata, metge, netejadora... L’hauríeu de veure amb el pal de fregar, diu que és la meva àvia Pepita.
El cas: els fills són persones, i com a tals comencen a prendre les seves decisions. Les seves decisions s’han d’acompanyar i reencarrilar quan ens semblin nocives, però la força de la decisió infantil és tremenda. El joc dona pas a la cosa seriosa, agafen manies, trien estudis, mostren les seves preferències. Preferències que sorprenen els pares sovint, que els deixen amb el cul tort, però ¿d’on ha tret el meu fill aquestes idees, aquestes passions?
I porten amics, nòvios o nòvies, després, i la família s’ha d’aguantar perquè no hi ha cap altra opció: si la parella triada no s’adapta a les expectatives és perquè les expectatives no eren justes, sinó invasions en la sagrada autonomia de l’ésser humà. Es pot educar, sí, es pot adoctrinar, fins i tot, i res d’això és una garantia quan l’individu utilitza el cap per seguir el seu propi camí. Fer canviar d’idea un fill és com fer canviar d’idea els pares: lluita perduda.
Davant l’interrogant del que serà la vida del nen, també hi ha pares que envaeixen creient que garanteixen l’autonomia. S’ha popularitzat un tipus de reportatge en televisió a pares de nens suposadament transgènere. Històries que podrien ser boniques, i jo estar equivocat (això ho admeto), però que no aconsegueixo que deixin de semblar-me tètriques i horroroses. Així el cas d’una mare que van entrevistar a la televisió canària l’altre dia i va explicar el periple identitari del seu «neni», que primer va dir que era un noi, i després no, i va acabar sent fluïda.
Diré una cosa, me la jugaré, i em podré equivocar: crec que en aquesta onada ideològica de tot allò queer hi ha pares que desitgen amb tanta força tenir uns fills LGTBI amb qui enaltir-se a si mateixos com a pares moderns, que els acaben fabricant. Em sembla una fosca manera d’adoctrinament, a través del desig. També crec que l’origen de moltes identitats de gènere trencades a edat primerenca és en els secrets de la família, en els inadvertits corrents que bufen entre els pares i els fills. Com de borrosa és la línia de la veritable autonomia.
■