«A mi el que m’interessa és viatjar al futur»
Julia Navarro
El de Julia Navarro és un d’aquells casos comptats en què, després d’una llarga carrera com a periodista política –va ser gairebé l’última a sortir del Congrés el 23 F–, va provar amb la ficció i només en el seu debut, amb La germandat del Sant Sudari, va superar el milió d’exemplars venuts. Acaba de publicar Una historia compartida (Penguin Random House), en què rendeix homenatge a mites femenins i dones reals que no apareixen en els llibres de text. Ella podria tenir una entrada pròpia, si no fos perquè és furibundament al·lèrgica a parlar de si mateixa.
— ¿Com començaria una entrada sobre si mateixa?
— És que no la faria. Els periodistes no són notícia, tret que els matin en un conflicte bèl·lic o en un atemptat.
— Oriana Fallaci era periodista i està en la seva reunió de dones notables.
— És la periodista que m’hauria agradat ser. Però és impossible ser una altra, i menys la Fallaci. Jo només vaig ser testimoni de la Transició i de l’elaboració de la Constitució.
— També és una supervendes.
— Una escriptora es defineix a través de les seves novel·les. No tinc interès a disseccionar-me.
— Ha sobreviscut a un món d’homes i déus, com Atalanta.
— [Riu] El que miro d’explicar és que moltes dones que haurien de ser en els llibres de text no hi són. Fins al segle XX, la història l’han escrit els homes i les dones han sigut poc menys que una nota a peu de pàgina. La història no serà completa fins que no sigui compartida.
— No m’ha respost.
— Jo no soc un personatge.
— Això no ho decideix un mateix. Va obrir camí en un món molt masculí.
— Quan vius una època no n’ets gaire conscient. La generació de la Transició va ser important, però no per mi, sinó pel moviment feminista, que era molt potent i que va fer que hi hagués un canvi en la legislació i s’avancés en el camí de la igualtat. Fer periodisme, llavors, era complicat per a tothom. Apreníem a ser demòcrates i el paper de la dona no era rellevant.
— Simone de Beauvoir deia que el cos ens determina.
— El que a les dones ens ha determinat al llarg dels segles és la maternitat, que ha fet que tinguéssim un paper aparentment menys actiu.
— ¿Com la va marcar la maternitat?
— Com tantes dones, et pots desenvolupar personalment gràcies al suport d’altres dones. Sense la meva mare, no seria el que soc. No hauria fet res a la vida. Com que ella creia en ella mateixa, em va ensenyar a creure en mi.
— I la seva àvia Teresa, a llegir.
— A mi el que m’encantava era jugar amb retallables, però ella m’obligava a llegir totes les tardes. Però jo no m’analitzo, la veritat.
— N’és refractària, sí senyora.
— No tinc el més mínim interès per als altres. I no soc nostàlgica. Si pogués viatjar, aniria al futur. A l’any 3000, claríssimament. Per això m’interessa tant la física quàntica.
— ¿De debò? Moltes de les seves novel·les són històriques.
— Exacte. Això ho faig en les meves novel·les.
— El capítol de Tejero, amb la pistola a la mà, l’ha de recordar.
— És el més inoblidable que he viscut. Els últims a sortir del Congrés vam ser Jordi García Candau i jo. Ell va dir: «Aquí t’hi has de quedar fins al final».
— Demostra coratge.
— Demostra que reacciones segons les circumstàncies. Jo vaig passar molta por, des del primer tret fins l’endemà.
— ¿S’imagina cobrint avui informació parlamentària?
— Ui, no, no. ¡Quina mandra! En la meva època, la classe política tenia un nivell notable.
— Tampoc hi havia quarta onada del feminisme, de la qual desconfia.
— A veure... Tinc una ment oberta a les novetats, però són les joves les que han de construir el seu present i el seu futur. Hi ha coses que plantegen les feministes de la quarta onada que m’interessen, i d’altres, no. La política de la cancel·lació em sembla d’allò més reaccionària. Vivim en una societat on la gent té por de dir en veu alta el que pensa. Em preocupa que el queés políticament correcte estigui portant a limitar la llibertat d’expressió.
— És el que passava als 70 i 80, ¿no? El Rei no se’l tocava, tampoc els pactes entre elits.
— El moviment woke es produeix ara i conforma una manera de ser al món. Estic en total desacord amb voler canviar el passat per adaptar-lo als paràmetres del present. A mi m’interessa un món en el qual hi siguem tots.
■