Naixem, creixem, morim
«Tota vida s’organitza entorn d’un petit nombre d’esdeveniments que ens impulsen o ens frenen en sec», diu Andrew Bevel, un dels dos protagonistes de Fortuna, de l’Hernán Díaz. I segurament és veritat. «Passem els anys que hi ha entre aquests episodis beneficiant-nos de les seves conseqüències o patint-les», afegeix el personatge, «fins que arriba el següent moment decisiu». Certament, l’existència és impossible de viure i explicar sense el·lipsis, que ens ajuden a fer grans salts, de manera que ometem o passem de puntetes per tot el que és massa pla, i emfatitzem el que considerem crucial.
Passa, no obstant, que el que és crucial té aspecte algunes vegades d’inapreciable, almenys en el moment en què passa. Molt després de passar pot ser que descobrim que va resultar decisiu, i ens va estimular o ens va detenir en sec. Sempre recordo el primer volum dels Diarios d’Iñaki Uriarte. A la solapa, la nota biogràfica es redueix a: «Va néixer a Nova York (1946), és de Sant Sebastià i viu a Bilbao», que és com no dir res. De fet, deixa un ressò que fa pensar en les etapes de la vida que ens ensenyen a l’escola, i que acomiaden un enorme avorriment: «Naixem, creixem, ens reproduïm, morim». ¿Això és la vida? En cert sentit, sí, absolutament, però en cert sentit abstracte i profundament pobre i avorrit.
En canvi, a l’inici dels diaris hi ha una entrada que gairebé dona la raó a Andrew Bebel: «He sigut a la presó, he fet una vaga de fam, he patit un divorci, he assistit un moribund. Una vegada vaig fabricar una bomba. Vaig negociar amb drogues. Em va deixar una dona, en vaig deixar una altra. Un dia es va incendiar la meva casa, m’han robat, he patit una inundació i una sequera, m’he estavellat en un cotxe. Vaig ser amic d’algú que va morir assassinat i va ser enterrat pels assassins al seu propi jardí. També vaig conèixer un home que va matar un altre home, i un que es va penjar. Només és qüestió d’edat. Tot això m’ha passat en una vida en general tranquil·la, pacífica, sense grans sobresalts».
Els fets importants potser són fets secrets durant un temps. És més tard quan advertim que podrien formar part del resum de les nostres vides i dir de cadascun de nosaltres una cosa molt més interessant que un simple ‘vam néixer, vam créixer o vam morir’. Aquesta setmana, a través de la periodista Anatxu Zabalbeascoa, vaig arribar al coach i exfutbolista Imanol Ibarrondo, que afirma que els grans moments de la vida arriben quan un no té por. Esmenta, en el seu cas, el dia que va xutar per primera vegada amb la cama esquerra en un partit oficial, de manera voluntària, no condicionada per les circumstàncies del joc. «Va ser una passada llarga d’uns 30 metres, directament al pit d’un company. ¡Quina sensació!». Ningú a l’estadi se’n va adonar, però «la satisfacció i l’emoció que em va produir aquesta passada és un record inesborrable en la meva memòria». Aquell dia va perdre la por de jugar la pilota amb l’altra cama, i va aprendre a disfrutar més del que feia, en un d’aquests esdeveniments irrellevants que canvien la vida.
■
Els fets importants potser són fets secrets durant un temps. És més tard quan advertim que podrien formar part del resum de les nostres vides
Juan Tallón és escriptor