Notícia d’un altre món
Fins i tot una mutació del món es podria deduir de les cent personalitats més influents que Time ha triat enguany. També és un catàleg de la correcció política, amb el seu toc friqui, com la llista electoral d’Ada Colau. En veure els cent de Time, em pregunto si no és que visc en un altre món, remot, antiquat i caspós, perquè en realitat en reconec no més de mitja dotzena, em sona una altra mitja dotzena i la majoria ni sé el que fan ni si existeixen de veritat. Tal vegada siguin éssers virtuals en una gran bombolla, una llista d’influencers i no de personalitats que influeixin de manera tangible, sòlida i demostrable, amb present i futur. Per molts anys vaig ser lector de Time i ara em veig en un món desconegut. La correcció política ha escanejat els fons d’armari de Time i els ha posat a l’índex de coses prohibides. Ni Xi Jinping, l’home més poderós del món, s’ha salvat del filtratge. Ser fidel a Time va ser com que la teva dona flirtés amb el veí del cinquè.
En els cent de Time hi ha actors i actrius de sèries d’èxit, molts líders climàtics i el futbolista Leo Messi. No es tracta de lamentar-se per la psicoteràpia del selfie i enyorar els herois de Plutarc. Si parlem de líders, de la llista de Time només reconec Da Silva, Joe Biden –enrolat per sisena vegada–, Gustavo Petro, Olaf Scholz i la secretària del Tresor Janet Yellen. Amb els altres la meva ignorància és supina, encara que hagi escrit en abundància de política internacional. Aquestes notícies d’un altre món arriben com un pollastre fregit envasat al buit. És un repartiment de personatges sense calories ni fum de tabac ni corbata, sense les marques de tasses de te a la tapa dels llibres. És el món de sempre, és clar, però en versió woke liofilitzada.
Al segle XVII Isaac Newton va deduir la llei de la gravetat per l’anècdota d’una poma que queia a terra. Va dir que si havia vist més lluny era posant-se sobre les espatlles dels gegants. ¿Gegants o titans? A l’apartat de titans a la llista de Time els únics que sonen d’alguna cosa són Messi, Beyoncé i Elon Musk: no semblen tenir espatlles per sostenir l’Isaac Newton del segle XXI. Després –segons Time– venen les icones: els únics que reconec són Carles III d’Anglaterra i Salman Rushdie, però ¿de què són icones? Segons sembla, no hi ha científics, inventors, escriptors, arquitectes, compositors, grans actrius. En fi, pensadors.
¿Tot decau o és simplement la decadència de Time? Es va imposar a l’aparèixer el 1923. Va esdevenir el model mundial de setmanari, però ja no és igual que quan tenia vint milions de lectors. Amb tots els tics que es vulgui, encunyava talent. La pèrdua de lectors i d’influència s’atribueix a no situar-se bé a internet.
Desaprofitament informatiu
Eivim en una època malbaratament informatiu i els personatges apareixen i desapareixen en un clic. Si realment les cent personalitats amb influència mundial són els cent de Time, haurem de tornar a classes de repàs. Així transcorre la glòria, com a la inscripció «sic transit» que en temps clàssics apareixia al costat d’una calavera. Ho sabran els cent de Time del 2023 quan apareguin els cent del 2024.
■