Apòcrifs i clàssics

La literatura pot ser una cosa molt seriosa i, de fet, ho és. Però tindria molta menys gràcia si només fos aquesta cosa seriosa o si no hi hagués algú que ens recordés que, sobretot, per damunt de tot, és un joc intel·lectual. En resum, un joc. I que, en conseqüència, el que un dia va ser un referent clàssic i camp abonat per a la floració d’estudis universitaris amb notes a peu de pàgina es pot convertir amb el temps en un camp de mines per a més glòria de la paròdia, de la burla, de la imitació. Julià Guillamon acaba de publicar a l’Editorial Males Herbes Els nostres clàssics apòcrifs, un recull hilarant de «textos escrits per un autor que es fa passar per un altre».

La coberta, en si mateixa, ja és una paròdia en tota regla, perquè refà –amb l’aquiescència de l’Editorial Barcino– la imatge mítica de Josep Obiols, sanefa, símbol i grafia. El recull de Guillamon té de tot. La trampa (de vegades ostensible, de vegades amagada), la broma, la gràcia, prové de l’ús dels recursos habituals (coneguts i reconeguts) d’un model per capgirar-ne el sentit, fer-ne mofa o, simplement, entretenir-se una estona amb la facècia. «Es fan paròdies per riure», diu Guillamon, «per criticar, per exposar idees oposades a les del text o l’autor que es pren com a referència, de vegades s’imita per admiració i, sobretot, per jugar».

Hi surten els exemples fenomenals d’El Be Negre i altres revistes satíriques, però també els exercicis d’estil que Sergi Pàmies va escriure el 1994 (imitant Pla i Rodoreda), les paròdies de Porcel a càrrec de Quim Monzó i les reconstruccions que el mateix Guillamon va fer de Perucho. Poemes, articles periodístics, art, prosa, converses, correspondències. Tot és fals i tot serveix (més o menys) per «pensar les coses arran de terra». La simulació, però, implica la necessitat d’un espai cultural compartit, un imaginari en què ens puguem trobar, una història literària coneguda i reconeguda. Aquesta és la part seriosa d’un llibre tan divertit. ¿Encara el tenim, aquest pòsit?

■