L’odissea del lloguer social

Les vivendes de la Sareb ajuden, però queda un llarg camí

La vivenda ocupa la nostra actualitat política aquesta setmana. L’últim és l’anunci de la mobilització de 50.000 vivendes de la Sareb per a lloguer social. El lloguer social ha sigut el gran oblidat de la nostra política de vivenda. Avui només un 2,5% de les vivendes de lloguer, unes 300.000, són de lloguer social, tenen titularitat pública i es lloguen a llars vulnerables. La mitjana de la UE se situa en el

9,3%, els països que haurien de ser el nostre mirall (Àustria, Països Baixos o Dinamarca) per sobre del 20%. El lloguer social ajuda en l’emancipació i a oferir una llar als col·lectius vulnerables, i la seva fortalesa actua com a competència del lloguer privat, és a dir que el disciplina. A més, aconsegueix tot això sense danyar el dret a la propietat, sense traslladar la responsabilitat al sector privat. Però costa diners. L’odissea de la vivenda social a Espanya ve de lluny. La construcció de vivendes socials s’ha dividit entre 10 des dels anys 80, quan es van fer un milió de vivendes socials. Però la immensa majoria de les que es van construir llavors ho van ser en propietat i es van vendre, així que el sector públic les ha perdut. La primera lliçó és que la construcció de vivenda social ha de ser per al lloguer. Almenys mentre no arribem als estàndards europeus.

¿Com valorem aquesta mobilització de vivendes de la Sareb? Doncs de manera positiva, tota vivenda social de lloguer és benvinguda. Ara bé, el seu impacte serà molt limitat. En primer lloc, perquè per estar a nivells de la mitjana europea necessitaríem arribar a tenir 1.500.000 vivendes de lloguer social. 50.000 ajuden, però queda un llarg camí. En segon lloc, perquè, segons la Moncloa, la desagregació de les 50.000 vivendes és la següent. 21.000 vivendes, de les quals la meitat encara no estan enllestides, es posaran a disposició de les comunitats autònomes, que les han de comprar a la Sareb: és a dir, si una autonomia no s’hi vol acollir, no s’utilitzaran. 14.000 més ja estan habitades per col·lectius vulnerables en el dia d’avui, amb la qual cosa es tracta únicament de regularitzar la situació d’aquests okupants vulnerables. Les últimes 15.000 vivendes públiques encara no estan construïdes, de fet, avui són sòl que ni tan sols està licitat, així que caldrà esperar, com a mínim, uns tres anys. Finalment, les 50.000 s’ubiquen majoritàriament en llocs on la necessitat de vivenda assequible és menor. En dades, tot just 15.000 se situen a zones tensades, i únicament 2.200 propietats en ciutats com Madrid, València i Barcelona. És a dir, l’efecte net immediat serà molt menor a les 50.000 anunciades.

Els països que tant admirem fa molt temps que treballen en una política de vivenda sostinguda, amb independència del color polític. Fa 100 anys que Àustria fa vivenda de lloguer social. Una ministra va dir que el PSOE té un pla perquè, en 20 anys, estiguem en els estàndards europeus. Estic d’acord que no és una política que s’aconsegueixi en una legislatura. Però, ¿necessitem que aquest PSOE governi 20 anys per fer-ho? ¿I si és un altre PSOE o un altre partit? Fa una setmana, una enquesta del grup Prisa mostrava que més del 90% dels votants de qualsevol partit polític recolzen la vivenda social, ¿no hi hauria d’haver un gran pacte de política de vivenda amb les mesures menys polèmiques de cada color, com fer vivenda social? Molt em temo que, si no és així, continuarem en el nostre particular «2023, odissea a la vivenda social».

■

José María Raya és catedràtic del Tecnocampus-UPF