El primer àtic de Barcelona
La Casa Pich i Pon, la més ‘chicaguiana’ obra de Puig i Cadafalch, un edifici que va costar «un ou, però de la cara», reneix com a edifici d’oficines de la Barcelona del segle XXI.
Aquest va ser el 1921 el primer àtic modern de la ciutat, la primera finca de la ciutat on l’amo va decidir que el pis més senyorial per viure no era el principal (d’allà el seu nom), sinó el de més amunt de tots, l’última planta. Això va passar en el número 9 de la plaça de Catalunya, una obra, tot i que no ho sembli a simple vista, que porta la firma de Josep Puig i Cadafalch. Aquell pioner que, gràcies a l’ascensor, va decidir traslladar la seva residència a l’àtic va ser Juan Pich i Pon, meitat empresari, meitat polític, una mena de Trump barceloní avant la lettre, però, sobretot, únic parlant d’un idioma que ell mateix creava cada vegada que obria la boca. Era un defecte, però gairebé podria dir-se que semblava un do.
«Aquesta casa m’ha costat un ou», va dir l’imprudent Pich i Pon davant un grup de senyores de l’alta societat barcelonina. Volia presumir. Havia encarregat a Puig i Cadafalch que sobre un edifici anterior construït el 1910 li fes una llar en la qual cabés el seu ego. Havia nascut en una família humil, però el 1921 era un dels homes més rics de la ciutat. Els seus orígens, no obstant, s’entossudien a sortir quan parlava. «M’ha costat un ou». Davant l’estupefacció de les senyores, va voler aclarir el que havia dit. «Però un ou de la cara».
La visita a la Casa Pich i Pon potser s’hauria de relatar amb l’idioma d’aquell home que fins i tot va ser alcalde de Barcelona durant uns mesos del 1935, és a dir, descriure aquests punts de llum del sostre de cada planta com a elements de «llum genital» (això va dir en una ocasió) i meravellar-se amb com els arquitectes de l’estudi SCOB –que acaben de modernitzar l’edifici–, amb l’ús de materials molt encertats, han aconseguit que les oficines (perquè ja ningú viu allà) siguin agradablement silencioses, o sigui, en paraules de Pich i Pon, que no tinguin «males condicions aquàtiques». Vaja, molt, ha, ha, ha, però aquell home va ser, com hem dit, un pioner. Va comprar una cantonada que llavors no estava tan clar que hagués de ser cotitzadíssima i va decidir deixar el pis principal i passar a viure a l’àtic, un pioner d’una cosa que poc després farien Francesc Cambó i Tecla Sala.
La Casa Pich i Pon és una de les façanes menys fotografiades de la plaça de Catalunya. Però aquesta finca és interessantíssima per al gremi dels arquitectes perquè reflecteix a la perfecció l’empremta que en Puig i Cadafalch va deixar la seva visita a Chicago, durant els 20 primers anys del segle XX un referent en aquesta matèria. Alguna cosa de Louis Henry Sullivan, pare d’una part de l’arquitectura de Chicago, és en aquesta finca, per exemple, les seves grans finestres quadrades, una cosa inusual llavors, i l’ús del ferro com a suport per aconseguir espais diàfans en les plantes situades sota l’àtic. El que Puig i Cadafalch va fer el 1920 sobre un anterior edifici de José Vilaseca va ser, segons Sergi Carulla i Óscar Blasco, responsables de l’actual reforma, una cosa que no hauria de caure en l’oblit. «El 1921, Barcelona i la resta del món acabaven de deixa enrere la gran pandèmia de la grip espanyola i, d’alguna manera, aquest edifici era la resposta a les exigències dels nous temps, un lloc més lluminós i generós en l’espai disponible».
Vistes a la plaça de Catalunya
I afegeixen els arquitectes: «Ara acabem de deixar enrere una altra pandèmia i la reforma que hem realitzat segueix aquesta mateixa filosofia». Hi ha un parell de detalls que ho resumeixen a la perfecció. El primer és, que tot i que sigui un edifici d’oficines, en aquest cas del grup LOOM, les finestres es poden obrir si així ve de gust. No hi ha cap llei que ho impedeixi, tan sols que perdura encara una certa cultura de L’apartament, com si tots els llocs de treball haguessin de ser com aquell en el qual Jack Lemmon enterra les seves jornades laborals a la pel·lícula de Billy Wilder.
El segon detall és que, a més de la recuperació d’aquells elements que encara recorden a Puig i Cadafalch, sorprèn la creació d’espais comuns, de reunió o d’esmorzar, amb vista a la plaça de Catalunya o a l’interior d’illa, que també té el seu què. Durant els vuit mesos que han durat les obres s’han recuperat parets d’obra vista i sostres de volta catalana. En essència, el que el taller SCOB ha fet és desfer part del camí que es va recórrer als anys 80 quan la finca va ser sotmesa unes profundes obres de reforma.
■
Juan Pich i Pon va ser el primer a veure que el pis més senyorial no era el principal, sinó l’última planta