El Reial Madrid es fa terraplanista
Jugant a les ‘fake news’, el club blanc juga amb foc, perquè si vol revisar la història, compra molts números per sortir-ne esquilat. Els seus arguments no casen amb el rigor històric i els fets són tossuts.
El vídeo llançat per Real Madrid TV com a rèplica a les paraules de Joan Laporta resulta un exercici de fake news, un panegíric terraplanista realitzat, a més, amb presumptes arguments que no casen amb el rigor històric. Per començar amb les evidències, el vídeo de la inauguració de l’Estadi el 1957 és un document de propaganda franquista, pura i dura, amb oratòria molt de l’època, fons de marxes militars i recordatori constant que, en aquells dies i sota dictadura, només es permetia el relat oficial, per molt arbitrari que resultés.
Sobre les medalles entregades al Cabdill, eren obligació per llei i pobre de tu que no complissis. I sobre les paraules de Bernabéu, amenaçant de maleir en qui titllarà el Madrid com a equip del règim, pertanyen al personatge que va deixar anar el clàssic «m’agrada Catalunya malgrat els catalans». Un sempitern president blanc que, per cert, es va allistar en l’exèrcit franquista als 42 anys amb la il·lusió aconseguida d’alliberar Catalunya del jou marxista, del separatista i de qualsevol idea republicana o democràtica.
En el futbol, per allò de sentiments i passions, hi ha un apriorisme absolut: ningú veu un sol defecte al seu equip. I així, el Madrid ha preferit parlar en les últimes dècades d’història en abstracte, en genèric, només per enaltir el seu relat, l’hegemonia en camps espanyols i continentals. Res d’entrar en detalls, res de reconèixer, només faltaria, alguna màcula al seu formidable recorregut. Per tant, només parla del període republicà quan li convé, com al vídeo, però passa de puntetes sobre el record del seu president Antonio Ortega Gutiérrez, un coronel republicà que va morir a garrot a Alacant poc després de la guerra. Ortega no figura al museu del club, ni en la llista oficial de presidents històrics. En efecte, el seu estadi i seu social van quedar devastats durant la contesa, però no se’n citen les causes: el bombardeig franquista a què va ser sotmesa la capital durant anys de continu setge.
La història del Madrid canvia amb l’arribada d’Alfredo Di Stéfano, que encara avui no queda clara per a aquells que no volen conèixer la veritat. Va ser fitxat pel Barça com a substitut de Ladislao Kubala, afectat per una tuberculosi que amenaçava de retirar-lo. El mite hongarès es va recuperar i Samitier, aleshores secretari tècnic, va seguir endavant amb la contractació del fenomenal argentí. Don Alfredo jugava al Millonarios de Bogotà, conjunt colombià similar als Globetrotters, del qual la FIFA no reconeixia La Lliga a l’estar formada per mercenaris, majoritàriament argentins, que havien abandonat els seus campionats d’origen després de vagues en les quals reclamaven augments de salari.
El Barça va pactar un traspàs amb el River Plate i va cometre l’error de no compensar el Millonarios, bretxa per on es va colar el Madrid. Com que el cas ha generat llibres d’investigació, ho resumim per assenyalar que el règim franquista va intervenir per evitar que el Barça assentés l’hegemonia del gran equip de les Cinc Copes.
Entrar ara en el detall del memorial de greuges necessitaria totes les pàgines d’aquest diari, però el Barcelona, carregat de raons i exemples, s’ha sentit sempre danyat per arbitrarietats i tota mena d’alcaldades. Des de l’infame 11-1 de 1943 a la final de les ampolles del 68 passant pel cas Guruceta i altres col·legiats d’infaust record, tot han resultat fites en un camí carregat de sospites. ¿Proves? Segur que ningú va deixar res per escrit, però els àrbitres sabien com escombrar en un moment donat si volien gaudir d’una prometedora carrera.
Jugant a les fake news, el Madrid juga amb foc, perquè si vol revisar la història, compra molts números per sortir-ne esquilat. La realitat és tossuda i els fets acostumen a imposar-se sobre les veritats a mitges, els interessos i les fake news.
■