Beatriz Flamini
Tenia feina, parella, casa i una vida còmoda. També unes malalties que la feien visitar constantment l’hospital. Res greu. O gravíssim. Un pes tan fatigós que, als 40 anys, va decidir anar deixant anar llast. Desprendre’s dels vincles i d’aquestes obligacions que, potser, no eren tan necessàries com semblaven. Deixar enrere el superflu i quedar-se amb el bàsic. ¿I què és el bàsic? Per a Beatriz Flamini, poc, molt poc.
El seu cos menut va sortir pel forat de la cova. L’expectació era màxima. ¿En quin estat sortiria a la superfície? ¿L’encegaria el sol? ¿Seria capaç de caminar uns metres? ¿La venceria l’atordiment, la desorientació? El rostre de Flamini va aclarir els dubtes a l’instant. Un esplèndid somriure va arrencar els aplaudiments dels que esperaven la seva aparició. Així acabava l’aventura d’aquesta esportista madrilenya de 50 anys. Un repte extrem: passar 500 dies sota terra. El lloc escollit va ser una cova a Motril (Granada), a 70 metres de profunditat.
En realitat, en van ser 509. Vuit d’aquests va haver d’abandonar la cova per problemes tècnics i els va passar sola en una tenda de campanya. Una vegada resolts, va tornar i va fer els 200 dies restants. En total, 500 dies sense veure la llum del sol, sense contacte humà, sense sentir l’aire fresc al rostre. Sola, però no abandonada. Una productora, un club d’espeleologia i investigadors de les universitats d’Almeria, Granada i Múrcia anaven seguint la seva evolució. Mentre ens posàvem i trèiem les mascaretes, mentre Rússia envaïa Ucraïna, mentre devoràvem notícies que ja no recordem, ella seguia allà, sense rebre cap informació de l’exterior. L’ordre era aquesta. Ni tan sols se li havia de notificar la mort d’un ésser estimat. Només ella emetria missatges sol·licitant el mínim. En un racó acordat, l’esportista dipositava les seves escombraries (també bosses especials que contenien excrements i orina) i recollia el que havia sol·licitat. 500 dies sense banyar-se. Però ja fa molt que l’esportista es va acostumar a viure sense dutxa ni calefacció.
¿Com va arribar Flamini a aquella cova? ¿Què condueix una persona a autoimposar-se reptes extrems? ¿Quant hi ha d’ànim de superació o quant d’autodestrucció? Si atenem el rostre i el camí recorregut per la dona durant els últims anys, hauríem de parlar de felicitat. D’una felicitat rabiosa, fins i tot salvatge. Sola i amb autosuficiència, així defineix ella el seu estat. Va descobrir la muntanya a l’adolescència, en un entrenament especial amb el grup de taekwondo, esport en el qual destacava. Va escalar, i es va enganxar als cims. Durant anys sempre va anar a la muntanya acompanyada. Com s’hi ha d’anar, assegura. Fins que a la crisi
Flamini parla amb entusiasme de la seva vida triada. Naixem i morim. El que fem entremig depèn de cada un. Així ho va pensar, i així ho va decidir. Quan va retirar els estímuls habituals, la televisió i les xarxes socials, va percebre com el cervell s’activava. No existia l’avorriment. Sempre hi havia una cosa per fer o sobre la qual reflexionar, també sobre ella mateixa. Un procés d’autoconeixement, de pactar amb ella mateixa, d’entendre’s més enllà de la imatge que s’esforçava per oferir als altres.
A la cova llegia, teixia i no va deixar d’escriure, també es va gravar. Ara, el seu testimoni serà estudiat per analitzar com afecta l’aïllament al cos i la ment. En cap moment va tenir ganes d’avortar l’experiència. De fet, se li va fer curta. Per a ella, amb prou feines havien passat uns 160 dies. Ja pensa en el pròxim repte. És feliç. I poc cal criticar. Al cap i a la fi, ¿no és la felicitat el que busquem tots?
■