Sánchez, Feijóo i la sequera centren la pugna política a Doñana ‘El que venga detrás, que arree’
El llenguatge oral, de mirada tan descarnada, conserva un refrany castellà que diu: «El que venga detrás, que arree». En un altre temps, la dita indicava que s’havia treballat bastant i, si algú venia de noves, havia d’arremangar-se i posar-se a treballar. No obstant, els anys, l’ús i la picaresca han desvirtuat el significat de la parèmia, que avui es fa servir com a sinònim de fer els ulls grossos o fugir d’estudi: ja es menjarà el marró el següent. Doncs bé, aquesta és la filosofia que ha vingut imperant a Doñana en les últimes dues dècades. I ara, quan la sequera descobreix les orelles del llop, l’agonia de les maresmes del Guadalquivir s’imposa en el centre de la batalla política, després que la Junta d’Andalusia hagi promès legalitzar al voltant d’un miler d’hectàrees de regadius pirates.
Les campanyes de Feijóo i
Sánchez coincideixen a Huelva. El primer, a fi d’arrabassar el feu al PSOE, es posa del costat dels agricultors de la maduixa, el nabiu i el gerd, cultius assedegats i insostenibles que no alimentaran les següents generacions: pa per avui, engrunes per demà. El segon visita Doñana embolicat en la bandera de la transició ecològica, en la necessitat imperiosa de salvar el pulmó del parc natural, encara que als anteriors gestors socialistes els va
Olga Merino és periodista i escriptora importar un rave la sobreexplotació de l’aqüífer. El de sempre: el curtterminisme, el partidisme miop.
PELL D’ELEFANT
De la mateixa manera, resulten descoratjadores les fotos del pantà de Sau, amb el llit sec, quarterat com la pell d’un elefant. A Lleida, els camps de cereals s’estan agostejant. La set dels cultius encarirà encara més el preu dels aliments. Entre l’1 i el 17 d’abril no ha caigut ni una sola gota d’aigua en més de la meitat d’Espanya, com a conseqüència d’una sequera excepcional en la qual Catalunya i Andalusia s’estan emportant la pitjor part. Apressa una veritable estratègia d’Estat sobre l’aigua, més enllà del tros de terra, de la guerra del tots contra tots. Federalisme contra la sequera, suggeria fa un parell de dies l’assagista Jordi Amat.
Mentrestant, rego les plantes del balcó gota a gota, amb recel, pensant en el poeta José Manuel Caballero Bonald, tan enamorat de Doñana que el va convertir en un paradís literari, batejant-lo amb un nom de ressonàncies mitològiques: Argónida. A la seva novel·la Ágata, ojo de gato, l’home és incapaç de domesticar les maresmes, aquest territori pantanós, traïdor, brutal i inhòspit. En la ficció, ai, és la natura qui guanya la batalla.
■