L’arena ibèrica
Quan un creia que ja ho havia vist tot, arriba el Reial Madrid i diu que l’equip de Franco era el Barcelona. Que Bernabéu prengués cafè una tarda a la setmana amb el dictador sembla que no compta, com per als directius actuals del Barcelona tampoc sembla que importi gaire que durant anys paguessin comissions milionàries a un exàrbitre, segurament per ajudar-lo a arribar a final de mes. Sembla que els dos grans clubs del futbol espanyol s’apliquen l’un a l’altre la dita que a la meva terra s’utilitzava en un temps per contradir a qui t’acusa del que ell fa: «¡Y no me llamó puta la Taconines!».
Per aclarir les coses (i posar pau), l’endemà va aparèixer el rei Joan Carles i es va presentar a l’estadi de Londres en el qual el Reial Madrid s’enfrontava a un equip anglès a la Champions, per si els de Florentino Pérez necessitaven del seu reial suport. Encara bo que al Madrid la meitat dels jugadors són brasilers, perquè, si no, des de Barcelona ja haurien acusat el club blanc de ser l’equip d’Espanya quan està clar que és el que entrena Xavi Hernández malgrat que parli català en la intimitat i en les rodes de premsa. Que el Govern de la Generalitat exigeixi al Reial Madrid que retiri el vídeo en el qual acusa el Barcelona de franquista no s’ha d’entendre més que com una reacció interessada per augmentar els adeptes a la causa independentista, que és el que el Reial Madrid pretenia evitar tant sí com no amb la seva gravació, com es pot advertir.
Quina pena que ja no visqui Gila perquè digués allò que el que no sàpiga acceptar una broma que se’n vagi d’Espanya.
Sabíem que el futbol i la política eren vasos comunicants, però molts crèiem que només ho eren superficialment i que la realitat no tenia gaire a veure amb el que semblava. Però n’hi ha hagut prou amb una espurna de corrupció (el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, diu l’Evangeli) perquè s’hagi incendiat no només el futbol nacional sinó la mateixa política, i això en vigílies d’unes eleccions és material combustible de primer ordre, és igual les conseqüències que provoqui. En un país hooliganitzat en tots els ordres de la vida la batalla desencadenada arran del descobriment dels pagaments secrets del Barcelona a un alt càrrec dels àrbitres, primer, i de la resposta del seu principal rival a les «justificacions» del seu president, després, transcendeix el món del futbol i contamina la convivència d’una societat ja prou fragmentada i enfrontada com per estar posant gasolina al foc. Que algú hagi ressuscitat Franco en aquesta batalla per l’opinió indica la irresponsabilitat dels que ens dirigeixen, començant pel mateix rei emèrit, que, en meitat del xoc, es presenta en un partit com si fos un aficionat més d’un equip, que ho és, tots ho sabem, però hauria de dissimular-ho una mica. Tot i que, tenint en compte que després anirà a Galícia, segons sembla, a navegar en un barco anomenat Bribón, poc podem esperar dels seus llums curts i menys del seu patriotisme, aquest del que tant presumeix l’aristocràcia espanyola. El Reial Madrid, com a part d’ella, tampoc ha estat gaire fi desempolsegant una època en què el club de la capital d’Espanya va passejar el seu nom per Europa no només com un club de futbol triomfador sinó com un estendard d’un règim dictatorial la vergonya del qual ara pretén llançar sobre el club rival com la Taconines feia amb les que la criticaven.
■
Julio Llamazar és escriptor i guionista