LA TRIPA DEL BRUSI

Aquest diumenge vaig estar al Bar Brusi fent un cafè, completament aliè al fet que el local estava consumint les seves últimes hores de vida. Una casualitat que em va servir de comiat involuntari. Al fons del bar, la senyora Montserrat s’agitava a la seva petita cuina. No vaig poder evitar meravellar-me una altra vegada amb els portatovallons Schweppes i la seva llegendària barra dels setanta. Quan dilluns em vaig assabentar que el Brusi abaixava la persiana, em vaig maleir per no haver-hi demanat una tripa i donar l’adeu merescut a un plat icònic al qual vaig retre el corresponent homenatge durant els anys que vaig viure al Gòtic.

Desconec si la tripa de la senyora Montserrat era la millor de Barcelona, el que tinc clar és que deixava empremta. I tenien una legió irreductible de seguidors, capaços de posar-te un ganivet de caça al coll si t’atrevies a qüestionar la seva supremacia. No sé quantes racions en vaig endrapar quan érem veïns, en van ser moltes, i cada vegada que enfonsava la forquilla a aquella tripa gelatinosa

LA CASSOLA GEGANT DE LA SENYORA MONTSERRAT ERA UNA ICONA DE CIUTAT VELLA

una rampa de felicitat em recorria el cos. Cada vegada era com la primera vegada.

Magdalena porcina

Saborosa, treballada, abundant, amb la càrrega justa de picant i uns sucs que rivalitzaven amb l’ambrosia de les divinitats gregues, la tripa del Brusi era una icona de Ciutat Vella. Com també ho era el racó des d’on sortien, aquella cuineta a la vista que mostrava una col·lecció d’olles temptadores (ai, aquelles botifarres amb xampinyons). No era estrany veure-hi algun client ensumant i fins i tot fent fotos de la cassola gegant de tripa que la Montserrat preparava des de temps immemorials. Tant de bo pogués tastar aquell plat una última vegada i que es desfermessin els records. Cent mil vegades millor que la feliç magdalena de Proust, d’això no en tinc cap dubte.

■

ATENCIÓ, CUINA