Història càlida sobre la infància trans

‘20.000 especies de abejas’ ★★★

Estibaliz Urresola Solaguren (21/4/2023)

El primer llarg d’Estibaliz Urresola té una naturalitat i una llum extraordinàries. La seva fortalesa és allà, en la calidesa i l’afecte amb què abraça els personatges, els pregunta què senten i els deixa explicar-se. En aquest sentit, el primer que fa és proposar personatges sòlids: tot i que el cor de 20.000 especies de abejas és Lucía (Sofía Otero), una nena trans de 8 anys, totes les persones que componen el seu món tenen una raó de ser en la història. No hi ha un sol personatge anecdòtic en aquest mapa d’afectes amb la identitat i els llaços familiars com a base. El segon, explicar-los tant amb el text com a través del llenguatge del cos.

Poques pel·lícules recents estan tan atentes a com se senten els personatges a la seva pròpia pell, als seus moviments, a com interactuen amb els espais (la relació de Lucía amb el món rural que l’acull durant aquelles vacances és bellíssima) i a com toquen, rebutgen i miren. La direcció, la fotografia de Gina Ferrer i la interpretació de les actrius, amb una immensa Sofía Otero, es mouen en aquesta direcció. Hi ha alguna cosa, no obstant, que es gira una mica en contra: un excés de temes, d’assumptes importants exposats com a tals, que fan que la pel·lícula es desenfoqui en més d’una ocasió. Tot i així això no impedeix que la història, magníficament explicada, deixi empremta.

Susan Sarandon, Richard Gere, Diane Keaton i William H. Macy figuren en el repartiment del debut com a director cinematogràfic de Michael Jacobs. El film es basa en una obra teatral que ell mateix va escriure el 1978 i que deixa clar aquest origen a través de l’engarrotament dels seus diàlegs, la seva anodina aposta formal i una posada en escena mandrosa. Sobre el paper, Sí quiero... o no és una comèdia romàntica, però l’humor que conté és tan escàs com ineficaç.

Protagonitzen el film dos matrimonis madurs que se són infidels l’un amb l’altre, els enganys dels quals es veuen exposats quan la filla d’una parella i el fill de l’altra decideixen casar-se. Després de prendre’s un temps exagerat a establir aquesta premissa, i reunir els sis protagonistes en un mateix escenari, transcorre a bord d’una interminable successió de xerrades sobre l’amor, el compromís, les responsabilitats parentals, la infidelitat, la culpa, el perdó i el pas del temps; cada personatge es mostra entossudit a tenir la mateixa conversa amb cadascun dels altres personatges.

Potser el resultat seria menys tediós si tots ells no fossin rèpliques de cartró pedra de gent real, si les seves vivendes semblessin veritables llars en lloc de cases en venda decorades per un agent immobiliari, o si tinguessin una cosa interessant o perspicaç, o remotament graciosa, a dir-se.

Menys delirant que La fiebre de Petrov, l’anterior film del cineasta rus a contracorrent Kirill Serebrennikov, però igual de densa i intensa, La mujer de Tchaikovsky se centra en Antonina Miliukova, la jove de posició més o menys benestant que es va enamorar secretament del cèlebre compositor, li va escriure cartes, se li va declarar i va acceptar casar-se amb ell malgrat que l’autor d’El llac dels cignes li va dir que mai s’enamoraria de ningú i que només volia una mena d’amor fraternal.

La figura de la dona i després viuda de Txaikovski és perfecta per al director de Leto, un cineasta interessat en les dissidències –ell mateix ho és políticament i culturalment a la Rússia actual– i en les situacions personals condicionades per marcs repressius de diferent índole. A Leto era el comunisme ferotge de l’antiga URSS que prohibia, entre altres coses, el rock anglosaxó. En aquest cas és la societat russa de finals del XIX i el paper de les dones en aquesta societat que restringia totalment les seves llibertats i desitjos. El compositor és un mer instrument a la pel·lícula per al retrat d’una dona potser obsessiva i obsessionada amb un ideal inabastable, però propietària dels seus actes, les seves decisions, els seus errors i encerts. Serebrennikov la filma amb justícia malgrat que ningú, ni el seu propi marit, entén cap dels seus actes.

■

Ghosted vindria a ser com una relectura de Noche y día (2010) en la qual, per variar, l’agent secret és una dona i el paper de la damisel·la en dificultats recau en un home. Explica la història d’un home ingenu i llagrimós que decideix anar massa lluny per recuperar el contacte amb una dona amb la qual només va passar una nit, i que com a conseqüència es veu immers amb ella en una missió per evitar que una arma perillosíssima acabi en mans d’uns brivalls amb accent rar; en el procés, l’amor ha de triomfar.

En general, Ghosted mira de funcionar com una versió més mundana d’una aventura de l’univers cinematogràfic de Marvel, i hi contribueix la presència tant de l’actor que va encarnar el Capità Amèrica al llarg de 10 pel·lícules com de successius cameos per part d’intèrprets d’aquesta saga. No obstant, compta amb el director equivocat: Dexter Fletcher no té experiència en el cine d’acció i aquí no es mostra dotat ni per imprimir al relat el tipus de ritme requerit pel gènere ni de rodar coreografies vistoses i comprensibles. I, pel que fa a la variable romàntica de l’equació, la pel·lícula passa massa temps deixant que diversos personatges parlin de la suposada tensió sexual que els seus protagonistes comparteixen, i massa poc oferint proves de la seva existència.

■