Ucraïna a l’OTAN, ¿o no?
L’anunci de Stoltenberg té molt més de discurs benintencionat per regalar les orelles de Kíiv que de compromís real en l’Aliança Atlàntica
Davant el risc que la seva visita a Kíiv passés desapercebuda, com l’últim de la fila dels múltiples dirigents internacionals que l’han precedit des de l’inici de la invasió de Rússia, Jens Stoltenberg, secretari general de l’Aliança Atlàntica, ha optat per cridar l’atenció amb un titular aparentment inequívoc: «El lloc que correspon a Ucraïna és l’OTAN». Dit dijous passat, en ocasió de la seva primera visita al país i en plena preparació de la pròxima cimera dels aliats a Vílnius (Lituània), es tracta d’una afirmació rotunda, reforçada amb les seves declaracions fetes l’endemà en el sentit que tots els estats membre estarien d’acord a recolzar l’ingrés.
Però, si s’analitza amb un mínim detall, aquesta rotunditat mediàtica perd força immediatament. En primer lloc, després d’haver-ho reclamat insistentment, el mateix Volodímir Zelenski ja va acceptar públicament, tot just tres setmanes després de l’inici de la invasió, que aquesta porta estava tancada i que els ucraïnesos ho entenien, tot i que això no li impedís demanar garanties de seguretat ad hoc a l’Aliança. El president ucraïnès era (i és) conscient dels variats obstacles existents, començant pel temor al fet que un pas d’aquesta importància pugui portar Vladímir Putin a una escalada sense fre. En altres paraules, l’ingrés només es podria produir si Rússia és prèviament derrotada i, per tant, no pot respondre per la força al que automàticament Moscou entendria com l’encreuament inacceptable d’una línia vermella.
A això s’hi afegeix que, tot i que no sigui cert, com se sol interpretar, l’article 5 del Tractat de l’OTAN activa una resposta militar unànime davant l’atac al territori de qualsevol dels estats membres, seria impossible imaginar que l’Aliança Atlàntica no reaccionés de cap manera si Ucraïna, ja membre de ple dret, tingués part del seu territori (Crimea i una part gran o més petita del Donbass) en mans russes. Això significa, com a segona condició, que l’ingrés no es podrà produir, tret que Ucraïna recuperi la plena integritat territorial (possibilitat remota actualment) o que hi renunciï en algun moment, i arribi a un acord amb Rússia.
I tampoc és menys important el problema intern que suposa aconseguir el vistiplau dels actuals membres de l’Aliança. Aquí hi ha el cas de Suècia, amb Turquia mirant de treure profit d’una regla de joc que exigeix l’aprovació explícita de cadascun dels països membres, no tant mirant cap a Estocolm com als Estats Units. La tercera condició, per tant, seria satisfer el preu que Viktor Orbán exigeixi per no bloquejar el procés d’adhesió, reclamant una cosa valuosa tant a Brussel·les com a Washington.
Unes condicions, en definitiva, que deixen clar que l’anunci de Stoltenberg té molt més de discurs benintencionat, per regalar les orelles dels ucraïnesos, que de compromís real entre els 31 membres de l’OTAN. Per descomptat, Ucraïna serà part important de la reunió lituana els pròxims dies 11 i 12 de juliol; però no per discutir el seu ingrés, sinó més aviat per calibrar, previsiblement mentre s’estigui desenvolupant l’ofensiva ucraïnesa, el grau de voluntat política entre els aliats per continuar recolzant amb armes i bagatges qui tracta desesperadament de continuar existint com a Estat independent i, simultàniament, de satisfer qui, amb els Estats Units al capdavant, l’han convertit en la punta de llança per degradar Rússia a la condició de potència inferior. Anar més enllà és, ara com ara, alimentar vanes il·lusions.
■