Les escriptores bisones
A les portes de Sant Jordi i del Dia del Llibre, vaig llegir un article on l’autor, si bé reconeixia la marginació de les escriptores en la història i en citava algunes, mostrava el seu malestar per «la moda» de les dones que «han entrat en massa en la literatura com si fossin una turba de bisons (...) a tota velocitat i sense rumb seriós». Reclamava que amb elles s’haurien d’aplicar els «mateixos filtres intel·lectuals i acadèmics que serveixen per als homes», entre altres perles.
Virginia Woolf deia que en l’art «Anònim era una dona». Ara sabem que la història de les dones en la literatura va ser la d’aquests noms anònims, la dels pseudònims masculins per ser llegides (des de les germanes Brontë fins a J. K. Rowling), la de les parelles que firmaven els textos de les seves dones (María Lejárraga). Les marginades en els premis literaris o les «boges» per crear innovadores narratives (Agustina González). També les de la «literatura de dones» com a gènere menor, les que van veure que les seves exparelles eren aclamades per textos en què relataven les violacions o els maltractaments que havien patit, o les dones a l’ombra d’il·lustres escriptors a qui atenien amb menjar o amb la neteja de casa i, de passada, feien de secretàries per passar els seus escrits en net. En la història hi ha tal quantitat de barbaritats cap a les dones i tant de talent robat que qualsevol simplisme regira. No per no poder ser criticades (sempre ho hem estat i la síndrome de la impostora ja ens l’apliquem nosaltres després dels segles de desvaloracions injustes), sinó perquè en la història hi ha homes que tenen molt a callar i poc a donar exemple.
La moda, poc seriosa, sempre ha sigut la resistència en massa d’homes en la literatura. Ha sigut llegir mediocres que es creien reis pels aplaudiments i la camaraderia masculina. Aquest ha sigut l’afortunat filtre per a molts. ¿Per què aquest barem alt en les nostres primeres obres només per ser dones? ¿Per què ni se’ns permet la mediocritat, segons el seu parer? García Lorca no arriba a La casa de Bernarda Alba sense el fracàs previ d’El maleficio de la mariposa. Si hi ha bona o mala literatura, poesia o teatre no és per ser homes o dones, sinó per un mercat o negoci editorial i una demanda. Un mercat, per cert, sostingut per dones com a lectores principals.
Sempre que s’acosta Sant Jordi penso quantes van ser relegades d’escriure o de llegir. Quantes encara no ho poden fer, des de l’Àfrica fins a l’Afganistan. Quantes em van acompanyar i m’insistien en la necessitat de llegir i escriure com una eina afortunada per subsistir. Per a moltes, el nostre únic premi és publicar i ser llegides, prou en un camp de mines. M’alegra veure dones publicar i ocupar aquest espai negat per tants. Volem igualtat de talent, igualtat de mediocritat, igualtat de mercat o «moda», igualtat de reconeixement o igualtat de prioritzar l’estupidesa en columnistes o escriptors. Per les que no van poder i per les que van donar la cara per nosaltres. A hores d’ara, menys tuteles, que sabem el nostre rumb. Firmat: una bisona.
■
Sempre que s’acosta Sant Jordi penso quantes dones van ser relegades d’escriure o de llegir. Quantes encara no ho poden fer, des de l’Àfrica fins a l’Afganistan.
Ana Bernal-Triviño és professora de la UOC i periodista