Viatge en el bibliobús contra la censura
No sé a qui dirigir les meves oracions, tot i que no en puc prescindir perquè estic segur que si ho faig s’acabarà el món De Margaret Atwood a Toni Morrison, 10 dels 11 llibres més vetats als EUA estan escrits per dones
Circula un autobús amb nom, es diu Pedraforca, per zones poc poblades de Catalunya per portar llibres i cultura als llocs on no la tenen tan a l’abast. Ho fa des de fa 50 anys, amb les seves reparacions i relleus de maquinària, i aquests dies està de celebració coincidint amb la festa de Sant Jordi, aquella en la qual el llibre torna a ser l’eix de totes les mirades i desitjos. El bibliobús Pedraforca pertany a la xarxa de la Diputació de Barcelona i aquest any passarà el dia del llibre per Cercs, on veïns d’Avià i Guardiola de Berguedà potser s’acostaran a veure’l i a fer-li l’homenatge que es mereix. Les llibreries no arriben a tot arreu, ni les biblioteques, així que el model de bibliobusos compleix una funció essencial per evitar la desigualtat cultural al territori.
Em van fer fixar-me en el Pedraforca les iniciatives que es multipliquen als Estats Units per utilitzar els bibliobusos com a llançadora dels llibres prohibits: alguns estats han vetat o prohibit l’accés públic a determinats títols, agrupats en una llista de censura, i els organitzadors d’aquests busos pensen que un servei sobre rodes pot esquivar les prohibicions polítiques de torn. Texas i Florida encapçalen la llista de territoris distòpics, d’aquells que semblen recrear la ficció de Fahrenheit 451 o El conte de la serventa, i les iniciatives que s’han posat en marxa són variades: una la lidera una llibreria d’un lloc anomenat Sarasota, Shelf Indulgence, que va comprar un vell autobús escolar a Ohio i que ara recapta donacions per posar-la a punt, no només amb una bona capa de pintura sinó també amb material per habilitar l’interior amb prestatgeries per als llibres.
A Texas ja hi ha actiu un altre bibliobús amb nom, Bat Mobile. Ja
Les biblioteques mòbils emergeixen com a solució per esquivar la desigualtat cultural entre territoris, sobretot la ideològica
operava abans de la covid, pertany a una organització sense ànim de lucre que impartia cursos d’escriptura creativa, però ara s’ha reconvertit per portar llibres prohibits en anglès i en castellà als barris on els nens tenen més difícil accedir a determinats continguts. «El nostre objectiu és acostar als joves lectors nous llibres per ajudar-los a imaginar el que és possible en les seves vides», assenyalen els promotors.
La bretxa cultural és també social: algunes famílies poden comprar per internet els títols prohibits, però no totes s’ho poden permetre, i el suport essencial de l’escola i les biblioteques escolars o públiques fallen aquí a l’impedir l’accés a lectures que en alguns estats consideren «ofensives» o «incòmodes» per als més joves.
L’entitat cultural Pen America ha presentat les seves últimes dades sobre la persecució ideològica que reben els llibres al país: en sis mesos han pujat un 28% els llibres prohibits per la temàtica que tracten. La majoria perquè aborden relacions homosexuals, o interracials, també perquè parlen d’avortaments, embarassos adolescents, o atacs sexuals (el 17% dels vetats) o de mort i dol (el 30%). ¿Potser els censors creuen que per no parlarne no existeix? ¿Que els nens creixeran al marge d’aquesta realitat més feliços? M’interesso especialment per una xifra: quantes dones hi ha darrere d’aquests llibres. I oh, sorpresa, si agafes la llista dels 11 llibres més vetats, 10 han sigut escrits per dones. El prohibit més vegades, a 56 escoles, és el còmic juvenil Género queer de Maia Kobabe; els més coneguts, El conte de la serventa, de Margaret Atwood, i Ojos azules, de Toni Morrison.
Per totes les dones que escriuen malgrat tot, malgrat els que consideren que han entrat en la literatura com una turba de bisons corrent per les prades de l’Oest, hem de continuar lluitant per mantenir festes del llibre en què abunden les veus de dona a les parades de llibres, les mirades diferents i obertes, i fer d’aquesta normalitat una trinxera cultural.
■
Carol Álvarez és subdirectora