Pensions i ideologia

Dir que apujar les cotitzacions és progressista és un error

incertesa de la data de la mort, i un mecanisme que redistribueix recursos de rics a pobres de la mateixa generació, però també entre generacions. Per això dir que apujar les cotitzacions es progressista és simplement un error. Protegir els pensionistes a costa dels treballadors que hauran de suportar la jubilació dels baby boomers i a l’hora mantenir els fills no sona gaire equitatiu. No es tracta tampoc de posar tota la càrrega de l’ajust sobre les pensions. Encara hi ha marge per ajustar l’edat de jubilació i la resta de l’ajust es pot repartir entre totes les és que procurem mesurar com proveeixen benestar les tres institucions disponibles: el mercat, l’Estat i el sector privat (família i altres institucions socials).

Potser per això se’m va disparar la neurona i va acabar fent crits d’auxili. Si us plau, ¡prou d’aquesta dicotomia gastada, pesada, entre la dreta i l’esquerra! Vaig sentir un cop que l’esquerra va néixer com a oposició a l’statu quo. I a aquestes alçades, l’statu quo ja ha estat de tots colors. ¡Superem-ho! ¡Prou de demonitzar l’Estat (l’àmbit públic), el mercat (l’àmbit privat), o, al contrari, de sacralitzar-los! De fet «l’àmbit públic» no és mes que un munt de privats anonimitzats i potser desresponsabilitzats. ¡Prou de justificar el que ens interessa, enrocant-nos en nom d’una ideologia! Després de l’extensió del capitalisme salvatge, al segle XX Occident va fer uns quants experiments sociopolítics aplicant ideologies extremes. El mercat salvatge i antisocial, el col·lectivisme que anul·la la llibertat, i la tradició ja se n’han anat sols. Hi ha vida més enllà. Fem d’una vegada un sistema mixt que funcioni, agafant el bo i millor de cadascun. I deixem d’interpretar com a «culpes» del sistema la misèria humana que l’utilitza. Cap sistema pot contra això, però esperem que al revés sí.

■