La Dharma ocupa el Sant Jordi amb el seu 50è aniversari
‘Companyia Elèctrica Dharma’
La Companyia Elèctrica Dharma ha entès sempre en bona mesura la música com a forma d’agitació col·lectiva, en sintonia amb la tradició popular dels espectacles de carrer. Així que, per celebrar el seu 50è aniversari, ahir al Palau Sant Jordi, corresponia muntar un enorme aquelarre, i hi va haver els batallons de timbalers, grallers i tabalers, entrant en escena al so del Toc de matinades i donant pas a l’instrument fetitxe del grup, el saxo tenor triomfalment manejat per Joan Fortuny.
La Dharma va donar espectacle des del primer minut, amb els seus efectes pirotècnics i attrezzo colorista: les danses dels Diables de Sants, que van acompanyar el tema titular del seu últim àlbum, Flamarades (2019). Desplegament d’efectius per a un concert amb què la banda va voler establir complicitats amb una àmplia tropa de convidats. Amb tot, no va aconseguir omplir el Sant Jordi.
La Dharma ha arribat fins aquí com a longeva anomalia de la nostra escena: un grup de música majorment instrumental, portador d’una textura sonora aliena als cànons pop. Pocs artistes tenen un so tan identificable com ells, un segell que transforma tot el que toca: per exemple, el vigoritzant Què volen aquesta gent?, amb una imperativa Maria del Mar Bonet, la primera convidada de la nit. «Una veu que ens emociona», així la va presentar
Palau Sant Jordi, 22/4/23
Joan Fortuny, recordant que també hi va ser quan la Dharma va fer 20 anys, al mateix Palau Sant Jordi.
Un segell rotund
Amb les desfilades de convidats hi ha el perill de desdibuixar la identitat de l’artista, però el segell Dharma és tan rotund que va prevaler fos qui fos el seu partenaire: els neourbans de The Tyets i Santa Salut, el tàndem Joan Reig-Bernat
Sánchez o la veu de Gemma Humet. Hi va haver parades en els diferents accents de la seva obra, del més pop-new wave d’Esperant l’autobús
(tema que va fer seu Quimi Portet) al viatge al desert de la seva aliança amb Jawad Amazigh i Yohana.
Com a teló de fons, el record als germans caiguts, Esteve (1986) i Josep Fortuny (2013) a qui van dedicar tot el concert i, en particular, un tram de cançons culminat amb Si encara fossis aquí, a càrrec d’una altra veu amb àngel, Magalí Sare. Joan va recordar que l’escenari era el «pati de jocs» per al Josep, i allà estaven, disfrutant-ne com sempre van fer. «La millor manera de retre’ls homenatge és mantenir la Dharma viva», va deixar clar el gran dels germans vius.
Celtas Cortos van cantar per primera vegada en català adaptant el seu 21 de abril, Sopa de Cabra va apel·lar al pacifisme de Contra el fusell, un somriure i Jordi Cuixart va recitar Resistir és vèncer amb mencions a Valtònyc i Pablo Hasél. I en la traca final no va faltar la seva adaptació marcial de La presó del Rei de França, tonada popular, d’orígens llunyans, convertida en himne independentista (sense lletra), que la Companyia Elèctrica Dharma va descobrir un dia a través de la versió de Serrat al seu àlbum Cançons tradicionals. Heterodox hit, amb el seu distintiu timbre de saxo tenor desprenent pols i confeti de so Dharma en aquesta vigília de Sant Jordi.
■