Aquella vegada que Martino...

|

L’avenir actua en cops de teatre. Aquesta frase, extreta de dos textos diferents que ell va confrontar gairebé jugant, li va servir a Fernando Arrabal per posar en marxa uns dels desafiaments del teatre modern més originals, el Moviment Pànic. I això, l’atzar, és el que em fa ara recordar un dels més oblidables entrenadors del FC Barcelona, el Tata Martino. Va patir entre nosaltres el fet, d’altra banda gloriós, de ser argentí en l’època en què només un argentí, Lionel Messi, estava cridat a passar a la història perenne del Barcelona.

Era la temporada 2013-14. Aquell Tata Martino que amb prou feines va patir la història blaugrana com una pluja fina de fúria i de tristesa, la que ell protagonitzava, va perdre una Lliga que el Barcelona havia d’haver guanyat una tarda com aquestes d’ara, en les quals tot sembla fet per guanyar, però tot conspira perquè patim. Aleshores, el Barça-Atlètic, era una clau del campionat que ara tenim (gairebé) guanyat, i allà es van plantar, cara a cara, com el de la cançó del gall republicà, els dos argentins de llavors, el Cholo i Martino. Va ser un partit pesat, que jo vaig veure a casa de Beatriz de Moura, la gran editora de Tusquets, feliçment entre nosaltres, amb un dels grans desapareguts de la bona història de la cultura, Jorge Wagensberg, que mirava el partit de mig costat, com fan els savis escèptics en matèria de futbol.

Jo era allà, com ara, em sembla que esperant el Godot de la cultura literària anual, el dia de Sant Jordi. El Tata Martino havia disposat bé les seves peces, i no ho havia fet pitjor l’Atlètic, però aquest equip va guanyar el Barça. L’àrbitre d'aleshores va concedir un gol que ell mateix va dir després que no ho era, i aquell Barça que esperàvem campió es va quedar plorant a casa una derrota que no hauria d’haver sigut. Va passar el temps i això es va saber. En les actuals circumstàncies, tan desfavorables per a l’entitat blaugrana, ningú (almenys que jo hagi vist) posa aquest episodi en la història arbitral de la qual tant es parla.

Recordo que després d’aquest partit em va tocar anar a Barcelona a complir el deure més trist de les vides, acomiadar un amic escriptor. Vaig esperar a prop d’on s’acomiadava el dol i de sobte vaig veure pujar, les mans al darrere, la cara a terra, la seva soledat abraçant els seus passos, el Tata Martino. Llavors vaig sortir de la fila dels que esperaven i m’hi vaig acostar per expressar-li el meu apreci i respecte, ja que ell estava signat per aquella derrota i em semblava que mai havia vist ningú tan trist pujant un carrer. Encara era del Barcelona, i jo el veia com un dels nostres, patidor com tants d’episodis dels quals havíem viscut des que Ramallets i Kubala, per exemple, van rebre a Berna la primera lliçó dura de la llarga saga de la Champions.

Llavors Martino em va estrènyer la mà, jo li vaig estrènyer la seva, i li vaig desitjar sort per al futur, en el qual ara estem. Avui es produeix un d’aquells temps que la vida posa al camí perquè el Barça renovi, o posposi, les seves alegries. No cal que ningú ho sàpiga, però si dic aquí que m’alegraria que el Barça guanyi l’Atlètic, que no sigui una altra vegada un empat amarg, serà també en memòria (i li desitjo llarga vida feliç) d’aquell argentí trist que llavors va ser, espero que ara no, el Tata Martino.

■