El primer carnet de biblioteca
Mantinc la promesa de no escriure de tu, fill, perquè escriure és mentir i sembla que distorsiono el que tu ets, però les regles, et diré, hi són per saltar-se-les sempre una mica, amb compte, dissimuladament, de manera que ara em saltaré la meva amb lleugeresa per deixar escrit el que va passar divendres 21 d’abril. No vull que en el futur se’ns oblidi aquesta data que sembla intranscendent. Resulta que aquell divendres, un parell de dies abans de Sant Jordi, tu estaves una mica fluix i en comptes d’anar al parc, a la tarda, vam entrar a la biblioteca. Ja t’havíem portat a les zones infantils d’altres biblioteques però aquesta vegada va ser diferent. Aquesta vegada et vam fer un carnet.
El teu primer carnet de la biblioteca. El vas rebre als dos anys, quatre mesos i vint-i-un dies. Allà mateix vaig mirar d’explicar-te el valor del que tenies entre mans, aquell tros de plàstic amb el teu nom, els teus cognoms i un lleig codi de barres que no semblava gran cosa i no et va cridar gaire l’atenció, molt més interessat, com és normal, en els contes infinits que hi havia per allà. No obstant, a l’hora d’anar-nos-en, sí que vas comprendre de què tractava tot allò, perquè no volies deixar anar un llibre il·lustrat de pirates i, malgrat que tot et feia suposar que t’obligaríem a deixarlo al seu lloc, ara n’hi havia prou amb mostrar aquesta targeteta perquè te’l deixessin emportar a casa. ¡Flipa!, em va semblar que deies.
De tornada a casa miraves amb més avidesa el carnet que el llibre que tant t’havia interessat. El portaves a la mà i l’ensenyaves a la gent que ens creuàvem pel carrer. ¡El teu primer carnet de biblioteca! L’exhibies, fanfarró, com el nou-ric faria amb el seu rellotge d’or vulgar i aparatós. Gràcies a aquest carnet ara tots aquests llibres eren teus. Gratis. Tots. Molts. Paraules golafres a la teva disposició gràcies a un tros de plàstic amb el teu nom i cognoms que és molt més: una clau.
Naturalitzem els prodigis tant com les calamitats. Ens hem acostumat a una cosa inaudita i des d’aleshores creiem que pertany a l’ordre natural. Res menys natural, en realitat: els nostres antecedents van lluitar perquè tinguéssim pau, llibertat o biblioteques públiques, i nosaltres, amb la vista baixa de les formigues, fixada en els problemes del dia i en els somnis inabastables del futur, hem acabat per creure que són com l’aire o els arbres, com els minerals: el que sempre ha estat allà. Però no. Aquest tros de plàstic amb el teu nom és la prova que sempre caminem sobre l’esquena d’altres.
■