«Pedro, ¿et puc tocar?»
Almodóvar i el director Albert Serra desfermen la passió en el seu primer Sant Jordi com a escriptors. El cineasta manxec va firmar guions i pòsters, a més del seu llibre de relats, mentre que el realitzador de Banyoles es va atipar de gargotejar cactus i algun símbol fàl·lic.
A mig matí, entre les hordes de lectors que s’amuntegaven sota les carpes de la Fnac del Triangle, Pedro Almodóvar va aparèixer i tothom es va posar molt nerviós. Aquest ha sigut el primer Sant Jordi del director de cine manxec, que acaba de publicar una recopilació dels seus relats, El último sueño (Reservoir Books), i l’excitació es notava en l’ambient. El cineasta va presentar-se amb un seguici format pels actors Carlos Cuevas i Laia Manzanares i la seva assistent (i eficaç escut personal) Lola García, a qui dedica el llibre i que va ser l’encarregada de guardar en carpetes durant dècades els relats que anava escrivint, també de seleccionar-ne els 12 que han vist la llum.
Que les pel·lícules d’Almodóvar generen passió és una cosa que tots sabíem, però assistir en directe a la hiperventilació generalitzada davant la seva presència és una altra cosa. «¿Et puc tocar?», li va preguntar un lector a punt de posar-se a plorar. «Gràcies per haver-me canviat la vida», li va dir un altre. «Això és el més a prop que estaré d’una estrella», va dir un altre. «Gràcies pel teu cine», li van etzibar un grup de tres amics amb samarretes d’Andy Warhol que s’estrenyien el llibre acabat de firmar al cor molt fortament després de fer-se el selfie de rigor amb ell.
Celestí involuntari
Els fans d’Almodóvar són, a més, molt completistes i la majoria van anar a la firma amb tota l’artilleria del col·leccionista: el manxec va firmar diversos pòsters de Tacones lejanos, exemplars de Patty Diphusa, del guió de La piel que habito, un cartell japonès de Julieta, del llibre que Taschen va publicar fa uns anys... Per al record, un admirador que se li va acostar i li va explicar que havia conegut la seva parella en una pàgina de contactes en la qual tots dos tenien d’avatar el cartell de Todo sobre mi madre. «Ell em va preguntar: ‘¿T’agrada Almodóvar?’ Vam començar a xatejar, a parlar sobre el teu cine, i 15 anys després continuem junts i tenim una filla. Així que gràcies per tot».
Amb 20 minuts de retard i el seu habitual uniforme de camisa blanca impol·luta, ulleres de sol, gavardina negra i botins d’estrella de rock, Albert Serra va començar la seva primera diada com a escriptor a mig matí al passeig de Gràcia amb una nombrosa cua de fans que l’esperaven a la parada de Laie. El director de Pacifiction s’estrenava aquest any en això de les firmes amb Un brindis per Sant Martirià (H&O Editors), l’esplèndid pregó que va fer a les últimes festes del seu Banyoles natal i que és, en realitat, un assaig autobiogràfic sobre les seves arrels on explica com i per què es va convertir en el director de cine català més internacional.
El primer de la cua era Alejandro Martínez, un jove de 17 anys fan irredempt i estudiant de Literatura Comparada igual que Serra, que al llibre explica que no anava a classe mai i que va aprovar la carrera de xiripa. La dedicatòria, un gargot d’un enorme cor-cactus ple d’espines que Serra va estampar en totes les firmes, era tota una declaració d’intencions: «L’amor punxa. Avui és el dia dels enamorats i és una manera de recordar que, en general, l’amor sempre acaba malament», va explicar el cineasta amb aquest posat tan afrancesat.
Picasso i un nadó
Entre els fans de Serra hi va haver de tot: el Manel, treballador del Museu Picasso amb qui Serra va conversar sobre la correspondència de Dalí, i també la petita Gala, un somrient nadó de nou mesos a qui els seus pares van retratar amb el de Banyoles.
A mesura que els lectors anaven passant, Serra va començar a dibuixar altres gargots: un enorme membre viril (a un jove, Raimon, entusiasmat amb la dedicatòria) i una A d’anarquia com les que es pintaven als 90 a les discos. Tot entranyablement grunge, molt teen spirit.
■
La ridícula idea de no volver a verte, el llibre gràcies al qual vaig conèixer Rosa Montero, i ho faig només per comprovar que la seva preciosa dedicatòria (Rosa és de les que també fan literatura d’això, així de ferm és el seu compromís amb l’escriptura) segueix allà.
La meva afició a llegir, abans que cap altra cosa, les dedicatòries amb què els autors comencen els llibres sí que s’acosta al fetitxisme. Per mi són com una pista sobre la seva vida personal, un primer fil per poder estirar per saber més sobre allò que no es manifesta a la seva obra, perquè és ficció, és clar.
Per això em costa tant escollir les dels meus propis llibres (fins ara, han sigut per a la meva mare i per als meus dos nebots, i el següent, que publicaré al juny, anirà sense dedicatòria per raons que es comprendran després de la lectura), igual que els epígrafs. I per això visc Sant Jordi com un miracle, perquè ho és.
Milers de persones caminant amb llibres pels carrers, buscant-ne, potser el teu, esperant pacients, fins i tot en condicions meteorològiques tan extremes com les de l’any passat, perquè els firmis l’exemplar que guarden des que et van sentir a la ràdio fa mesos, amb un mapa de firmes com a única guia, sense perdre el rumb.
És sorprenent, i fins que no ho vius, fins que no ets part del miracle, no ets conscient que les ficcions poden canviar la realitat.
■
Serra va pintar cors amb espines perquè, va dir, «l’amor sempre acaba malament»