El Sudan crema (de nou)
La nostra manera d’entendre un conflicte sol dependre de la percepció de bons i dolents. Però en l’esclat de violència al Sudan és difícil resoldre el dilema. Els dos bàndols en conflicte tenen tanta part de culpa com arguments per ubicar-los a un costat o a l’altre. Els dos generals enfrontats tenien el compromís de portar el país cap a una democràcia civil. Seguint les protestes majoritàries de la població per posar fi a més de tres dècades de règim autoritari d’Omar alBashir, els militars van prendre el poder. Abdel Fattah al-Burhan s’ha quedat amb el control de l’Exèrcit i el Govern; Mohamed Hamdan Dagalo, amb les forces de suport ràpid, una unitat d’elit creada per massacrar la població rebel a Darfur fa dues dècades i protegir el president, s’ha quedat amb les mines d’or i l’accés al petroli. Mentre lluiten entre ells, els sudanesos viuran un altre període de violència i incertesa.
La gent es continua manifestant, ara ja no en contra de la dictadura sinó a favor d’un nou règim de llibertats, una democràcia que tampoc apareix en l’horitzó de cap dels bàndols en conflicte. El Sudan, un d’aquests països creats amb escaire i cartabó, de fronteres de línia recta que va traçar la colonització i que va ignorar així cultures, comunitats i poders anteriors, viu ara les conseqüències de la independència del sud del país. Els ingressos del petroli, que van caure majoritàriament a l’altra banda de la frontera al sud, s’han compensat gràcies a les mines d’or, que controla una de les parts en conflicte. Podríem pensar que tot pot quedar en una Guerra Civil per la presa del poder i els recursos. La conseqüència és que augmentarien les necessitats humanitàries d’una població mísera i exhausta. El problema és que amb veïns tan inestables com el Txad i Líbia, i amb els mercenaris russos del grup Wagner sotjant, la guerra al Sudan és la porta a l’abisme al Sahel i l’anunci d’una tempesta que també pot acabar arribant a nosaltres.
■