Penitència feminista

Com tot el que fa referència a la llei del ‘només sí és sí’, la seva reforma s’ha convertit en un excés propagandístic

L’aprovació de la reforma de la llei del només sí és sí va arribar i va passar. Va deixar una esquerda més al Govern, un somriure al

PP, incomptables escarafalls a les files d’Unides Podem i certa indiferència en la ciutadania. No tant perquè el tema no inquieti –que ho fa, i molt– sinó perquè tanta exacerbació i tanta acritud han acabat saturant. Ni el tema ni de bon tros les víctimes necessitaven tant de malbaratament.

La llei va sortir malament. És indiscutible. No es pretenia la rebaixa de penes ni les excarceracions de condemnats, es va negar reiteradament que això pogués passar, però va passar. Atribuir a Irene Montero totes les culpes de la barrabassada és injust, el conjunt del Govern va aprovar la llei. Però tampoc es pot assenyalar únicament la judicatura, com la ministra d’Igualtat no ha parat de fer, amb una tossuderia i supèrbia a prova d’arguments.

L’impacte de la reforma és limitat, no es pot revertir aquest fet. Bàsicament s’endureixen les penes en alguns nous delictes de violència sexual. Però, com tot el que fa referència a aquesta llei, s’ha convertit en un excés propagandístic. I en això tots s’han esplaiat. Per començar, l’oposició. Aquell PP dret aplaudint l’aprovació de l’esmena per evidenciar la soledat de les ministres

Emma Riverola és escriptora d’UP i la presumpta esquivada de la coalició. Els rostres de les ministres del PSOE María Jesús Montero i Pilar Llop eren d’una incomoditat absoluta. Els de Ione Belarra i Montero, pur neguit.

Aquelles dues dones vestides de lila suau eren la viva imatge d’un dolençós dol feminista. ¿O penitència? I van anar a totes a transmetre el missatge. L’excés verbal amb què han rebutjat la reforma –que si un retorn al «Codi Penal de la Manada», que si «una marxa enrere» en els drets de les dones, que si acaba amb el consentiment– només es pot emmarcar en una hipèrbole propagandística que s’acosta perillosament a la falsedat.

Irene Montero ha anat de crucifixió en crucifixió durant tota la legislatura. La ministra d’Igualtat és la veu valenta i desacomplexada d’un feminisme que provoca urticària a la dreta, però també en altres sectors del feminisme. Convertida en diana d’uns i d’altres, caricaturitzada i humiliada, té alguna cosa d’heroïna màrtir. Costa no veure en l’abraçada entre ella i Belarra certa voluntat d’escenificació. Almenys regalar una imatge d’enteresa als seus. Resistir, tot i que sigui en solitari. Caigui que caigui. Costi el que costi... I el cost pot ser alt. Massa alt.

■

Costa no veure en l’abraçada entre Montero i Belarra certa voluntat d’escenificació