Canviar de galetes
Cada pocs mesos canvio de marca de galetes per esmorzar. No sé què busco; potser només fujo. Al principi, quan començo amb les noves, sempre crec que m’agraden. Vull que m’agradin, perquè l’efecte que alguna cosa t’agradi és insuperable. Me’n poso a la mà, les faig miques sobre la tassa i les deixo caure, gairebé resant. Aquesta cerimònia forma part de l’encant del moment de l’esmorzar, així com el fet que es produeixi en silenci i soledat. L’esmorzar parlat és un senyal de barbàrie, la prova que les famílies, també les felices, arrosseguen perills espantosos.
En aquests compassos, mentre les galetes discuteixen sobre la seva existència amb la llet i el cafè, estic sempre disposat a pensar que, al final, després d’anys de recerques erràtiques, d’encerts passatgers, he trobat les que menjaré la resta de la meva vida, convertint els cinc minuts de l’esmorzar en el moment més agradable, íntim, solitari i perfectament breu del dia. Per desgràcia, sovint l’idil·li que en general mantenim amb els començaments dura molt poc. Hi ha moltes maneres que unes galetes decebin: quan es dissolen a la llet fins gairebé desaparèixer, o quan cauen al fons de la tassa com éssers ofegats, o quan floten i s’acumulen a la superfície, estúpidament obcecades. Les setmanes següents, fins que em puc acabar el paquet i torno al supermercat a la recerca d’una altra marca, tenyeixen l’esmorzar d’una atmosfera grisenca.
L’hora en què una cosa que t’agradava ara ja no, és descoratjadora. Et sents desgraciat perquè, al cap i a la fi, no hi ha tantes coses capaces de seduir-nos. Per això somiem que «són per a tota la vida» i que, passi el que passi, tindrem sempre una cosa segura a la qual agafar-nos. Ja no sé si estic parlant de galetes o d’una altra cosa. Potser parlo de tot. Que una cosa t’agradi eleva lleugerament la vida. Quan això passa, es desencadena alguna cosa, petita i, no obstant, poderosa, que ens hi condueix, que ens impulsa a desitjar-la, viure-la, repetir-la. La il·lusió encarna un dels esdeveniments humans més fascinants que, lamentablement, acaben deixant pas a la desil·lusió.
Hi ha una fase en què fins i tot les galetes que m’agraden, m’acaben avorrint i les he de substituir. Ens regirem contra el costum. Fa uns mesos ho deia Juliette Binoche a El País Semanal: «Com a éssers humans, la nostra missió a la vida és transformarnos». Quan una cosa esdevé «normal», sigui el que sigui, significa que és hora d’«anar cap a una altra de nova».
Sentir-se content, perquè el fet que una cosa t’agradi molt és una cosa que ve i va. Potser pots fer que duri mitjançant certes pràctiques o destreses. Però és com si estiguessis obligant allò agradable a ser-ho. «No se li pot demanar a algú el que no li surt de l’ànima», diu un personatge en un dels últims contes de Marta Jiménez Serrano. Potser el millor que podem fer, quan una cosa ens ha agradat molt, és deixar-la anar perquè potser ja no ens agrada per la raó i amb la mateixa sofisticació que al principi. Llavors és hora de sortir a comprar unes altres galetes.
■
L’hora en què una cosa que t’agradava ara ja no és descoratjadora. Et sents desgraciat, perquè no són tantes les coses capaces de seduir-nos
Juan Tallón és escriptor