Hipòtesis atlantistes a Ucraïna

L’afirmació del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, que el primer objectiu del seu Govern és recuperar els territoris ocupats per Rússia ha desinflat bastant el globus de l’ingrés del seu país a l’OTAN després de la guerra. La declaració de divendres passat del secretari general de l’Aliança, Jens Stoltenberg, que Ucraïna hi té reservat un lloc, tot i que l’objectiu prioritari és que guanyi la guerra, ha donat peu a diferents interpretacions. S’ha obert una vegada més el debat sobre la possibilitat que l’organització sumi un soci més a la frontera amb Rússia. Una cosa a què, a l’inici de la guerra, de manera més o menys explícita, va fer l’efecte que renunciaven per endavant tant els líders ucraïnesos com la mateixa OTAN. Precisament, un dels motius esgrimits per Moscou per a la invasió va ser la voluntat de Kíiv d’adherir-se a l’Aliança, estimulada pels aliats occidentals.

En vista de les pautes de comportament de l’OTAN és impossible pensar que les paraules de Stoltenberg van ser de collita pròpia. Més versemblant és suposar que la hipòtesi de futur plantejada pel secretari general té el seu origen en l’anàlisi dels estrategs de l’organització, inspirats pels Estats Units. En cap moment des de de l’inici de les hostilitats ha descartat la Casa Blanca la possibilitat que Ucraïna, assistida pels socis de l’OTAN, guanyi la guerra i que, en aquest cas, amb una Rússia debilitada, decideixi l’ingrés.

El cert és que res és possible mentre les armes imposin la seva llei: l’inici de les negociacions, tan llargues com complexes, perquè

Ucraïna ingressi a la Unió Europea amb fixació de terminis i l’entrada efectiva a l’OTAN són objectius inabastables mentre persisteixi la guerra. I en cap cas pot abordar-se la doble possibilitat d’unir-se a la UE i a l’Aliança com si el significat de les dues operacions fos el mateix. En el millor futur possible, Rússia podria digerir la primera, però és poc versemblant que consentís la segona.

És improbable que les paraules de Stoltenberg siguin especialment lesives per aconseguir que cessin els combats i perquè la sort de la crisi es decideixi en una taula de negociació. El realisme porta a pensar que molt abans de sucumbir en la derrota Rússia escalaria la guerra fins a portar-la al caire del precipici. D’aquesta manera, la premissa del secretari general, l’ingrés després de la victòria ucraïnesa en el camp de batalla, sembla una pressuposició teòrica i retòrica que desborda el que és previsible. Més aferrat al que és imaginable és que no s’invoqui en una eventual negociació la possibilitat que Ucraïna s’uneixi posteriorment a l’OTAN, una cosa inacceptable per al Kremlin.

Cada vegada és més gran el convenciment que la guerra ha adquirit el perfil d’una crisi irresoluble per les armes. L’estancament dels combats, la calculada implicació en la guerra dels socis de l’OTAN i l’exploració feta a Pequín per diversos governants europeus sobre la utilitat del pla de 12 punts elaborat per la Xina porten a pensar que el que ha dit Stoltenberg no espatllarà la perspectiva d’una solució negociada. Una sortida que, tret d’això, no està a tocar i abunda en arestes tallants.

■

La premissa de l’entrada a l’OTAN després de la guerra desborda allò previsible, que és una solució negociada

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.